Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 28 d’octubre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui, en aquesta audiència, tal com ho hem fet en les audiències precedents, em quedaré aquí. M’agradaria molt baixar, saludar tothom, però hem de mantenir les distàncies, perquè si jo baixo de seguida hi haurà una multitud per saludar, i això va contra els tractaments, i les precaucions que hem de tenir davant d’aquesta “senyora” que es diu Covid i que ens fa tant de mal. Per això, disculpeu-me si no baixo a saludar-vos: us saludo des d’aquí i us porto tots en el cor. I vosaltres, porteu-me en el cor i pregueu per mi. Des de la distància, podem pregar els uns pels altres; gràcies per la vostra comprensió.

En el nostre itinerari de catequesi sobre la pregària, després d’haver recorregut l’Antic Testament, ara arribem a Jesús. I Jesús pregava. L’inici de la seva missió pública té lloc amb el bateig al riu Jordà. Els Evangelistes coincideixen en atribuir una importància fonamental a aquest episodi. Expliquen que tot el poble es va reunir en oració, i especifiquen que aquesta reunió tenia un caràcter penitencial (cf. Mc 1,5; Mt 3,8). La gent anava a Joan a fer-se batejar per al perdó dels pecats: hi havia un caràcter penitencial, de conversió.

El primer acte públic de Jesús és, per tant, la participació en una pregària coral del poble, una pregària del poble que va a fer-se batejar, una pregària penitencial, on tothom es reconeixia pecador. Per això el Baptista volia oposar-s’hi, i va dir: «Sóc jo qui necessito ser batejat per tu, i tu vens a mi?» (Mt 3,14). El Baptista entén qui és Jesús. Però Jesús insisteix: el seu acte és un acte d’obediència a la voluntat del Pare (v. 15), un acte de solidaritat amb la nostra condició humana. Ell prega amb els pecadors del poble de Déu. Posem-nos això al cap: Jesús és el Just, no és pecador. Però Ell ha volgut venir fins a nosaltres, pecadors, i Ell prega amb nosaltres, i quan nosaltres preguem Ell és amb nosaltres pregant; Ell és amb nosaltres perquè és al cel pregant per nosaltres. Jesús sempre prega amb el seu poble, sempre prega amb nosaltres: sempre. Mai preguem sols, sempre preguem amb Jesús. Ell no es queda a l’altra banda del riu - “Jo sóc just, vosaltres pecadors” - per marcar la seva diferència i distància del poble desobedient, sinó que posa els seus peus en les mateixes aigües de purificació. Es fa com un pecador. Aquesta és la grandesa de Déu que va enviar el seu Fill que es va aniquilar a si mateix i apareix com un pecador.

Jesús no és un Déu llunyà, i no ho pot ser. L’encarnació el va revelar d’una manera completa i humanament impensable. Així, inaugurant la seva missió, Jesús es posa al capdavant d’un poble de penitents, com si s’encarregués d’obrir una bretxa per la qual tots a través d’ella, tots, després d’Ell, hem de tenir el coratge de passar. Però el camí és difícil; però Ell va obrint el camí. El Catecisme de l’Església Catòlica explica que aquesta és la novetat de la plenitud dels temps. Diu: «La pregària filial, que el Pare esperava dels seus fills, és viscuda finalment pel mateix Fill unigènit en la seva humanitat, amb els homes i pels homes» (n. 2599). Jesús prega amb nosaltres. Posem-nos això al cap i al cor: Jesús prega amb nosaltres.

Aquell dia, a la vora del riu Jordà, hi ha tota la humanitat, amb els seus anhels de pregària que no es manifesten. Hi ha sobretot el poble dels pecadors: aquells que pensaven que no podrien ser mai estimats per Déu, aquells que no gosaven anar més enllà del llindar del temple, aquells que no pregaven perquè no se’n sentien dignes. Jesús ha vingut per tots, també per ells, i comença precisament unint-se a ells, com a líder.

Especialment l’Evangeli de Lluc posa en relleu el clima de pregària en què va tenir lloc el baptisme de Jesús: «Mentre tot el poble es batejava i Jesús, després d’haver rebut ell també el baptisme, es posava a pregar, el cel es va obrir» (3,21). Pregant, Jesús obre la porta la porta del cel, i per aquella bretxa baixa l’Esperit Sant. I des de dalt una veu proclama la magnífica veritat: «Tu ets el meu Fill, l’estimat: en tu he posat la meva satisfacció» (v. 22). Aquesta senzilla frase conté un immens tresor: ens fa intuir una mica el misteri de Jesús i del seu cor sempre adreçat al Pare. En el remolí de la vida i del món que vindrà a condemnar-lo, fins i tot en les experiències més dures que haurà de suportar, fins i tot quan experimenti que no té un lloc on posar el cap (cf. Mt 8,20), fins i tot quan al voltant seu es desencadenin l’odi i la persecució, Jesús no queda mai sense el refugi d’una casa: habita eternament en el Pare.

Heus aquí la grandesa única de la pregària de Jesús: l’Esperit Sant pren possessió de la seva persona i la veu del Pare dóna fe que Ell és l’estimat, el Fill en el qual Ell resplendeix plenament.

Aquesta pregària de Jesús, que a la vora del riu Jordà és totalment personal – i serà així al llarg de tota la seva vida terrena –, en la Pentecosta es convertirà per gràcia en la pregària de tots els batejats en el Crist. Ell mateix ens ha obtingut aquest do, i ens invita a pregar tal com Ell va pregar.

Per això, si en una nit d’oració ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida ha estat del tot inútil, en aquest moment hem de demanar que la pregària de Jesús també es faci nostra. “No puc pregar avui, no sé què fer: no em ve de gust, sóc indigne, indigna”. En aquell moment, és necessari confiar en Ell perquè pregui per nosaltres. Ell en aquest moment es troba davant el Pare pregant per nosaltres, és l’intercessor; fa que el Pare vegi les nostres ferides. Creiem això! Si nosaltres tenim fe, sentirem aleshores una veu del cel, més forta que la que surt del fons nostre, i sentirem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets fill, tu ets la joia del Pare del cel”. Precisament per a nosaltres, per a cadascun de nosaltres ressona la paraula del Pare: encara que tots fóssim rebutjats, com a pecadors del pitjor tipus. Jesús no va baixar a les aigües del Jordà per si mateix, sinó per a tots nosaltres. Era tot el poble de Déu que anava  a pregar al Jordà, per demanar perdó, per fer aquell baptisme de penitència. I com diu aquell teòleg, s’apropen al Jordà “amb l’ànima nua i els peus nus”. Això és la humilitat. Per pregar cal humilitat. Ha obert el cel, com Moisès havia obert les aigües del mar Roig, perquè tots nosaltres poguéssim passar darrere d’Ell. Jesús ens ha regalat la seva mateixa pregària, que és el seu diàleg d’amor amb el Pare. Ens ho ha donat com una llavor de la Trinitat, que vol arrelar en el nostre cor. Acollim-lo! Acollim aquest do, el do de la pregària. Sempre amb Ell. I no ens equivocarem.

Traducció: Josep M. Torrents