Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 27 de febrer 2019

Catequesi sobre el “Pare nostre”.

8. Sigui santificat el teu nom

Estimats germans i germanes, bon dia!

Sembla que l’hivern se n’està anant i per això hem tornat a la Plaça. Benvinguts a la plaça! En el nostre recorregut de redescoberta de la pregària del “Pare nostre”, avui aprofundirem la primera de les seves set invocacions, és a dir «sigui santificat el teu nom».

Les peticions del “Pare nostre” són set, que es poden dividir fàcilment en dos subgrups. Les tres primeres tenen al centre el “Tu” de Déu Pare; les altres quatre tenen al centre el “nosaltres” i les nostres necessitats humanes. En la primera part Jesús ens fa entrar en els seus desitjos, tots adreçats al Pare: «sigui santificat el teu nom, vingui el teu regne, faci’s la teva voluntat»; en la segona és Ell qui entra en nosaltres i es fa intèrpret de les nostres necessitats: el pa de cada dia, el perdó dels pecats, l’ajut en la temptació i l’alliberament del mal.

Aquí trobem la matriu de tota pregària cristiana – diria de tota pregària humana –, que sempre està formada, d’una banda, de contemplació de Déu, del seu misteri, de la seva bellesa i bondat, i, de l’altra, de sincera i valenta sol·licitud del que ens serveix per viure, i viure bé. Així, en la seva simplicitat i en la seva essencialitat, el “Pare nostre” ensenya al qui prega a no multiplicar paraules buides, perquè – com diu Jesús mateix – «el vostre Pare sap el que necessiteu abans que li ho demaneu» (Mt 6,8).

Quan parlem amb Déu, no ho fem per revelar-li a Ell el que tenim en el cor: Ell ho coneix molt millor que nosaltres! Si Déu és un misteri per a nosaltres, nosaltres en canvi no som un enigma als seus ulls (cf. Sal 139,1-4). Déu és com aquelles mares que en tenen prou amb una mirada per entendre-ho tot dels fills: si estan contents o tristos, si són sincers o oculten alguna cosa…

El primer pas de la pregària cristiana és per tant el lliurament de nosaltres mateixos a Déu, a la seva providència. És com dir: “Senyor, Tu ho saps tot, no cal que t’expliqui el meu dolor, et demano només que tu estiguis aquí al meu costat: Tu ets la meva esperança”. És interessant observar que Jesús, en el discurs de la muntanya, immediatament després d’haver transmès el text del “Pare nostre”, ens exhorta a no preocupar-nos i no angoixar-nos per les coses. Sembla una contradicció: primer ens ensenya a demanar el pa de cada dia i després ens diu: «No us preocupeu dient: què menjarem? Què beurem? Què farem servir?» (Mt 6,31). Però la contradicció és només aparent: les preguntes del cristià expressen la confiança en el Pare; i és precisament aquesta confiança la que ens fa demanar el que necessitem sense preocupacions ni agitació.

És per això que preguem dient: “Sigui santificat el teu nom!”. En aquesta petició – la primera! “Sigui santificat el teu nom!” – se sent tota l’admiració de Jesús per la bellesa i la grandesa del Pare, i el desig que tots el reconeguem i l’estimem pel que realment és. I al mateix temps i ha la súplica que el seu nom sigui santificat en nosaltres, en la nostra família, en la nostra comunitat, en tot el món. És Déu qui santifica, qui ens transforma amb el seu amor, però al mateix temps també som nosaltres qui, amb el nostre testimoni, manifestem la santedat de Déu en el món, fent present el seu nom. Déu és sant, però si nosaltres, si la nostra vida no és santa, hi ha una gran incoherència! La santedat de Déu s’ha de reflectir en les nostres accions, en la nostra vida. “Jo sóc cristià, Déu és sant, però faig tantes coses dolentes”, no, això no serveix. Això també fa mal; això escandalitza i no ajuda.

La santedat de Déu és una força en expansió, i nosaltres preguem perquè es trenquin ràpidament les barreres  del nostre món. Quan Jesús comença a predicar, el primer a pagar-ne les conseqüències és precisament el mal que afligeix el món. Els esperits malignes diuen: «Què vols de nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a arruïnar-nos? Jo sé qui ets: el sant de Déu!» (Mc 1,24). Mai no s’havia vist una santedat semblant: no es preocupava de si mateixa, sinó que es projectava a l’exterior. Una santedat – la de Jesús – que es difon en cercles concèntrics, com quan es llença una pedra en un llac. El mal té els dies comptats – el mal no és etern –, el mal ja no ens pot fer mal: ha arribat l’home fort que pren possessió de la seva casa (cf. Mc 3,23-27). I aquest home fort és Jesús, que ens dona també a nosaltres la força per prendre possessió de la nostra casa interior.

La pregària allunya tota la por. El Pare ens estima, el Fill alça els braços unint-los als nostres, l’Esperit treballa en secret per la redempció del món. I nosaltres? Nosaltres no ensopeguem en la incertesa. Però tenim una gran certesa: Déu m’estima; Jesús ha donat la vida per mi! L’Esperit és dintre meu. Aquesta és la gran cosa segura. I el mal? Té por. I això és bonic.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage