Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 13 de novembre 2019

Salutació als malalts a l’Aula Pau VI

Bon dia a tots!

Fora plou. Aquí estareu tranquils, podreu seguir l’audiència en la pantalla gran, tranquils, en pau, sense mullar-vos. Això és bo. Us agraeixo aquesta visita. Per a mi és un goig quan veig que vosaltres veniu així, amb tantes dificultats, però per amor a l’Església, per dir que estimeu l’Església. Això és bo per a tots aquells que us veuen; em va bé. Gràcies.

I ara vaig a l’altre grup que és a la plaça; serà una mica remullat, però vosaltres us quedeu aquí. Estarem units mitjançant la pantalla gran. Ara us vull donar a tots la benedicció. Primer preguem tots a la Mare de Déu. [Recita l’Ave Maria i la Benedicció]

Pregueu per mi i gràcies per haver vingut!

Catequesi sobre els Fets dels Apòstols

16. «Priscil·la i Aquila el van prendre amb ells» (At 18,26). Una parella al servei de l’Evangeli

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquesta audiència es divideix en dos grups: els malalts són a l’Aula Pau VI – he estat amb ells, els he saludat i beneït; son uns 250. Allà estaran més còmodes per la pluja – i nosaltres aquí. Però ells ens veuran a la pantalla gran. Saludem-nos tots dos grups amb un aplaudiment.

Els Fets dels Apòstols narren que Pau, evangelitzador tan incansable com és, després de l’estada a Atenes, continua amb la cursa de l’Evangeli pel món. Una nova etapa del seu viatge missioner és Corint, capital de la província romana d’Acaia, una ciutat comercial i cosmopolita, gràcies a la presència de dos ports importants.

Com llegim al capítol 18 dels Fets, Pau troba hospitalitat a casa d’un matrimoni, Aquila i Priscil·la (o Prisca), obligats a traslladar-se de Roma a Corint després que l’emperador Claudi hagués ordenat l’expulsió dels jueus (cf. At 18,2). Voldria fer un parèntesi. El poble jueu ha patit tant al llarg de la història. Va ser expulsat, perseguit … I, el segle passat, hem vist tantes, tantes brutalitats que han fet al poble jueu i tots estàvem convençuts que això s’havia acabat. Però avui, comença a renéixer aquí i allà l’hàbit de perseguir els jueus. Germans i germanes, això no és ni humà ni cristià. Els jueus són germans nostres! I no s’han de perseguir. Entesos? Aquest matrimoni demostra que tenen el cor ple de fe en Déu i ple de generositat envers els altres, capaços de deixar lloc als qui, com ells, experimenten la condició de forasters. Aquesta sensibilitat seva els porta a deixar de preocupar-se per ells per practicar l’art cristià de l’hospitalitat (cf. Rm 12,13; Heb 13,2) i obrir les portes de casa seva per acollir l’apòstol Pau. Així ells acullen no només l’evangelitzador, sinó també l’anunci que els porta amb ell: l’Evangeli de Crist que és «poder de Déu per a la salvació de qui creu» (Rm 1,16). I des d’aquell moment la seva llar està impregnada del perfum de la Paraula «viva» (Heb 4,12) que vivifica els cors.

Aquila i Priscil·la comparteixen amb Pau també l’activitat professional, és a dir la construcció de tendes de campanya. Pau de fet valorava molt el treball manual i el considerava com un espai privilegiat del testimoni cristià (cf. 1Cor 4,12), així com una manera justa de mantenir-se a si mateix sense ser una càrrega per als altres (cf. 1Ts 2,9; 2Ts 3,8) o per a la comunitat.

La casa d’Aquila i Priscil·la a Corint obre les portes no només a l’Apòstol sinó també als germans i a les germanes en Crist. Pau de fet pot parlar de la «comunitat que es reuneix a casa seva» (1Cor 16,19), que es converteix en una “casa de l’Església”, una “domus ecclesiae”, un lloc per escoltar la Paraula de Déu i per celebrar l’Eucaristia. També avui en alguns Països on no hi ha llibertat religiosa i no hi ha la llibertat dels cristians, els cristians es reuneixen en una casa, una mica amagada, per pregar i celebrar l’Eucaristia. També avui hi ha aquestes cases, aquestes famílies que es converteixen en un temple per a l’Eucaristia.

Després d’un any i mig a Corint, Pau abandona aquella ciutat junt amb Aquila i Priscil·la, que es queden a Efes. També allà la seva casa es converteix en un lloc de catequesi (cf. At 18,26). Finalment, els dos esposos tornaran a Roma i rebran un esplèndid elogi que l’Apòstol escriu en la carta als Romans. El seu cor estava agraït, i així Pau escriu sobre aquests esposos en la carta als Romans. Escolteu: «Saludeu Prisca i Aquila, els meus col·laboradors en Crist Jesús. Ells per salvar-me la vida han posat en risc el seu cap, i a ells els estic agraït no només jo, sinó totes les Esglésies del món pagà» (16,4). Quantes famílies en temps de persecució arrisquen els seus caps per mantenir amagats els perseguits! Aquest és el primer exemple: l’acolliment familiar, fins i tot en els moments dolents.

Entre els nombrosos col·laboradors de Pau, Aquila i Priscil·la sobresurten com a «models d’una vida conjugal responsablement compromesa al servei de tota la comunitat cristiana» i ens recorden que, gràcies a la fe i al compromís amb l’evangelització de tants laics com ells, el cristianisme ha arribat fins a nosaltres. De fet «per arrelar-se en la terra del poble, per desenvolupar-se fortament, era necessari el compromís d’aquestes famílies. Però penseu que el cristianisme des del principi va ser predicat pels laics. Vosaltres laics sou responsables, pel vostre Baptisme, que la fe continuï. Era el compromís de tantes famílies, d’aquests esposos, d’aquestes comunitats cristianes, de fidels laics que han ofert l’“humus” per al creixement de la fe» (Benet XVI, Catequesi, 7 febrer 2007). És bonica aquesta frase del Papa Benet XVI: els laics donen l’humus per al creixement de la fe.

Demanem al Pare, que ha optat per convertir els esposos en la seva «autèntica “escultura” viva» (Exhort. ap. Amoris laetitia, 11) – Crec que aquí hi ha esposos nous: escolteu la vostra vocació, heu de ser la veritable  escultura viva – que vessi el seu Esperit sobre totes les parelles cristianes perquè, seguint l’exemple d’Aquila i Priscil·la, sàpiguen obrir les portes del seu cor a Crist i als germans i transformin les seves cases en esglésies domèstiques. Bella paraula: una casa és una església domèstica, on es viu la comunió i s’ofereix el culte de la vida viscuda amb fe, esperança i caritat. Hem de pregar a aquests dos sants Aquila i Prisca, que ensenyin a les nostres famílies a ser com ells: una església domèstica on hi ha l’humus, perquè creixi la fe.

Traducció: Josep M. Torrents