Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 27 de maig 2020

Catequesi: 4. La pregària dels justos

Estimats germans i germanes, bon dia!

Dediquem la catequesi d’avui a la pregària dels justos.

El pla de Déu per a la humanitat és bo, però en la nostra vida diària experimentem la presència del mal: és una experiència quotidiana. Els primers capítols del llibre del Gènesi descriuen la progressiva extensió del pecat en els esdeveniments humans. Adam i Eva (cf. Gen 3,1-7) dubten de les bones intencions de Déu, pensant que tracten amb una divinitat envejosa, que impedeix la seva felicitat. D’aquí ve la rebel·lió: ja no creuen en un Creador generós, que vol la seva felicitat. El seu cor, cedint a la temptació del maligne, queda ple d’il·lusions d’omnipotència: “Si un dia mengeu el fruit de l’arbre, sereu com Déu” (cf. v. 5). Aquesta és la temptació: aquesta és l’ambició que entra en el cor. Però l’experiència va en el sentit contrari: els seus ull s’obren i s’adonen que estan nus (v. 7), sense res. No ho oblideu: el temptador és un mal pagador, paga malament.

El mal esdevé encara més pertorbador amb la segona generació humana, és més fort: és la història de Caín i Abel (cf. Gen 4,1-16). Caín té enveja del seu germà: té el cuc de l’enveja; tot i que ell és el primogènit, veu Abel com un rival, un li vol prendre la seva primacia. El mal es posa en el seu cor i Caín no arriba a dominar-lo. El mal comença a entrar en el cor: els pensaments el porten a mirar malament l’altre, amb sospites. I això, també passa amb el pensament: “Aquest és un dolent, em farà mal”. I aquest pensament va entrant en el cor … I així la història de la primera fraternitat acaba amb un assassinat. Penso, avui, en la fraternitat humana …. guerres a tot arreu.

En el llinatge de Caín es desenvolupen l’artesania i les arts, però es desenvolupa també la violència, expressada en el cant sinistre de Lamec, que sona com un himne de venjança: «He mort un home que m’havia malferit he mort un noi que m’havia donat cops […] Caín serà venjat set vegades, però Lamec ho serà setanta-set» (Gen 4,23-24). La venjança: “Ho has fet, ho pagaràs”. Però això no ho diu el jutge, ho dic jo. I jo jutjo la meva situació. I el mal s’estén com una taca d’oli, fins a ocupar tota la imatge: «El Senyor veié com creixia la maldat dels homes sobre la terra i que en el fons del seu cor només hi havia maldat, sempre» (Gen 6,5). Els grans frescos del diluvi universal (cap. 6-7) i de la torre de Babel (cap. 11) revelen que cal un nou començament, com una nova creació, que tindrà el seu compliment en Jesucrist.

Però tot i així, en aquestes primeres pàgines de la Bíblia, també hi ha escrita una altra història, menys visible, molt més humil i devota, que representa la redempció de l’esperança. Tot i que quasi tots es comporten d’una manera ferotge, convertint l’odi i la conquesta en el gran motor de la història humana, hi ha persones capaces de pregar a Déu amb sinceritat, capaces d’escriure de manera diferent el destí de l’home. Abel ofereix a Déu un sacrifici de primers fruits. Després de la seva mort, Adam i Eva tingueren un tercer fill, Set, de qui va néixer Enos (que significa “mortal”), i es diu: « Llavors es va començar a invocar Déu amb el nom de «el Senyor» (4,26). Després apareix Henoc, personatge que “camina amb Déu” i que Déu se’l va endur al cel (cf. 5,22.24). I finalment hi ha la història de Noè, home justo que «caminava amb Déu» (6,9), davant el qual Déu reté la seva voluntat d’esborrar la humanitat (cf. 6,7-8).

Llegint aquestes històries, hom té la impressió que la pregària és tant la muralla, com el refugi de l’home davant l’onada del mal que creix en el món. Si ens ho mirem detalladament, preguem també per ser salvats de nosaltres mateixos. És important pregar: “Senyor, si us plau, salva’m de mi mateix, de les meves ambicions, de les meves passions”. Els qui preguen en les primeres pàgines de la Bíblia són homes que treballen per la pau: de fet, la pregària, quan és autèntica, allibera dels instints de violència i és una mirada adreçada a Déu, perquè Ell torni a ocupar-se del cor de l’home. Es llegeix en el Catecisme: «Aquesta qualitat de la pregària la viu una multitud de justos en totes les religions» (CCC, 2569). La pregària conrea flors de renaixement en llocs on l’odi de l’home només ha estat capaç d’engrandir el desert. I la pregària és poderosa, perquè atrau el poder de Déu i el poder de Déu sempre dona vida: sempre. És el Déu de la vida, i fa renéixer.

És per això que la senyoria de Déu passa per la cadena d’aquests homes i dones, sovint incompresos i marginats en el món. Però el món viu i creix gràcies a la força de Déu que aquests servidors atreuen amb la seva pregària. Són una cadena que no és rígida, que rarament surt als titulars dels diaris, però que és molt important per restaurar la confiança al món! Recordo la història d’un home: un cap de govern, important, no d’aquesta època, de temps passats. Un ateu que no tenia sentit religiós en el cor, però que quan era petit sentia l’àvia que pregava, això li va quedar en el cor. I en un moment difícil de la seva vida, aquell record va tornar al seu cor i deia: “Però l’àvia pregava …”. Va començar així a pregar amb les fórmules de la seva àvia i allà va trobar Jesús. La pregària és una cadena de vida, sempre: tants homes i dones que preguen, sembren la vida. La pregària sembra vida, la petita pregària: per això és tan important ensenyar als infants a pregar. Em fa mal quan trobo infants que no saben fer el senyal de la creu. Cal ensenyar-los a fer bé el senyal de la creu, perquè és la primera pregària. És important que els infants aprenguin a pregar. Després, potser, podran oblidar-se’n, agafar un altre camí; però les primeres pregàries apreses de petit queden en el cor, perquè són una llavor de vida, la llavor del diàleg amb Déu.

El camí de Déu en la història de Déu passa a través d’ells: ha passat per una “resta” de la humanitat que no s’ha sotmès a la llei del més fort, però ha demanat a Déu que faci els seus miracles, i sobretot que transformi el nostre cor de pedra en un cor de carn (cf. Ez 36,26). I això ajuda la pregària: perquè la pregària obre la porta a Déu, transformant el nostre cor moltes vegades de pedra, en un cor humà. I cal molta humanitat, i amb la humanitat es prega bé.

Traducció: Josep M. Torrents