Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 25 d’agost 2021

Germans i germanes, bon dia!

La Carta als Gàlates informa d’un fet bastant sorprenent. Com hem escoltat, Pau diu que va fer un retret a Cefas, és a dir a Pere, davant de la comunitat d’Antioquia, perquè el seu comportament no era bo. Què havia passat tan greu que havia obligat a Pau a adreçar-se amb paraules dures a Pere? Potser que Pau exagerés, que s’hagués deixat portar pel seu caràcter sense saber contenir-se? Veurem que no és el cas, però que una vegada més està en joc la relació entre la Llei i la llibertat. I hem de tornar sobre aquest tema tantes vegades.

Escrivint als Gàlates, Pau esmenta deliberadament aquest fet que havia succeït a Antioquia anys abans. Té la intenció de recordar als cristians d’aquelles comunitats que no han d’escoltar absolutament els que prediquen la necessitat de fer-se circumcidar  i per tant caure “sota la Llei” amb totes les seves prescripcions. Recordem que són aquells predicadors fonamentalistes que havien arribat allà i que havien creat confusió, i que també van prendre la pau d’aquella comunitat. L’objecte de la seva crítica a Pere era el seu comportament en la participació a la taula. A un jueu, la Llei li prohibia menjar amb els no jueus. Però el mateix Pere, en una altra ocasió, havia anat a Cesarea a la casa del centurió Corneli, tot i que sabia que infringia la Llei. Aleshores va dir: «Déu m’ha demostrat que no es pot dir a ningú que és profà o impur» (Act 10,28). De tornada a Jerusalem, els cristians circumcisos fidels a la Llei mosaica van retreure a Pere aquest comportament, però ell es va justificar dient: «Vaig recordar aquella paraula del Senyor que deia: “Joan va batejar amb aigua, vosaltres en canvi sereu batejats amb l’Esperit Sant”. Si doncs Déu els va donar el mateix do que ens ha donat a nosaltres, per haver cregut en el Senyor Jesucrist, qui soc jo per contradir Déu?”» (Act 11,16-17). Recordem que l’Esperit Sant havia arribat a la casa de Corneli quan Pere hi va anar.

Un fet semblant havia succeït a Antioquia davant de Pau. Abans Pere estava a taula sense cap problema amb els cristians vinguts del paganisme; però quan van trobar a la ciutat alguns cristians circumcisos de Jerusalem –els que venien del judaisme –aleshores ja no ho va fer més, per tal de no ser criticat per ells. Aquest és l’error: estava més atent a les crítiques, per donar bona impressió. I això és greu als ulls de Pau, també perquè Pere era imitat pels altres deixebles, primer de tot Bernabé, que havia evangelitzat amb Pau els Gàlates (cf. Gal 2,13). Sense voler-ho, Pere, amb aquella manera de fer – una mica així, una mica aixà… poc clar, poc transparent – de fet creava una divisió injusta en la comunitat: “Jo soc pur… jo segueixo aquesta línia, jo he d’anar així, això no es pot…”

Pau, en el seu retret – i aquest és el quid del problema – fa servir un terme que permet entrar en el fons de la seva reacció: hipocresia (cf. Gal 2,13). Aquesta és una paraula que tornarà moltes vegades: hipocresia. Crec que tots nosaltres entenem què significa. L’observança de la Llei per part dels cristians portava a aquest comportament hipòcrita, que l’apòstol vol combatre amb força i convicció. Pau era recte, tenia els seus defectes – tants, el seu caràcter era terrible – però era recte. Què és la hipocresia? Quan nosaltres diem: vés en compte que aquell és un hipòcrita: què volem dir? Què és la hipocresia? Es pot dir que és la por de la veritat. L’hipòcrita té por de la veritat. Es prefereix fingir que ser un mateix. És com maquillar-se l’ànima, com maquillar-se en les actituds, com maquillar-se en la manera de fer: no és la veritat. “Tinc por d’actuar com jo soc i m’amago amb aquestes actituds”. I la ficció impedeix el coratge de dir obertament la veritat i així s’escapa fàcilment de l’obligació de dir-la sempre, a tot arreu i malgrat tot. La ficció et porta a això: a les mitges veritats. I les mitges veritats són una ficció: perquè la veritat és veritat o no és veritat. Però les mitges veritats són una manera de fer falsa. Es prefereix, com he dit, fer veure, que ser un mateix, i la ficció impedeix el coratge de dir obertament la veritat. I així evitem l’obligació – i això és un manament - de dir sempre la veritat, dir-la on sigui i dir-la malgrat tot. I en un ambient on les relacions interpersonals es viuen sota la bandera del formalisme, s’escampa fàcilment el virus de la hipocresia. Aquell somriure que no ve del cor, aquell mirar d’estar bé amb tothom, però amb ningú…

A la Bíblia hi ha diversos exemples en què es combat la hipocresia. Un bon testimoni per combatre la hipocresia és el vell Eleazar, a qui li havien demanat que fes veure que menjava la carn sacrificada a les divinitats paganes per salvar la seva vida: fer veure que la menjava, però no la menjava. O fer veure que menjava la carn de porc, però els amics n’havien preparat una altra. Però aquell home temorós de Déu va respondre: «No és gens digne de la nostra edat fingir, amb el perill que molts joves, pensant que als noranta anys Eleazar havia adoptat els costums estrangers, al seu torn, per culpa de la meva ficció per una mica més de vida, es perdrien per culpa meva i jo faria deshonor i embrutaria la meva vellesa» (2 Mac 6,24-25). Honest: no entra en el camí de la hipocresia. Quina pàgina tan bonica per reflexionar i fugir de la hipocresia! Els Evangelis també parlen de diverses situacions en què Jesús retraurà amb força aquells que semblen justos per fora, però per dintre estan plens de falsedat i de maldat (cf. Mt 23,13-29). Si teniu una mica de temps avui agafeu el capítol 23 de l’Evangeli de Sant Mateu i veureu quantes vegades Jesús diu: “hipòcrites, hipòcrites, hipòcrites”, i revela què és la hipocresia.

L’hipòcrita és una persona que fingeix, afalaga i enganya perquè viu amb una màscara que li tapa la cara, i no té el valor de confrontar-se amb la veritat. Per això, no és capaç d’estimar de debò – un hipòcrita no sap estimar – es limita a viure d’egoisme i no té la força de mostrar amb transparència el seu cor. Hi ha moltes situacions en què es pot produir hipocresia. Sovint s’amaga al lloc de treball, on es mira d’aparèixer com amic dels companys mentre la competència porta a donar-los cops per darrere. En la política no és estrany trobar hipòcrites que viuen una divisió entre el que és públic i el que és privat. És particularment detestable la hipocresia en l’Església, i malauradament hi ha hipocresia a l’Església, i hi ha tants cristians i tants ministres hipòcrites. No hauríem d’oblidar mai les paraules del Senyor: “Digueu sí quan és sí; no quan és no. El que es diu de més ve del maligne” (Mt 5,37). Germans i germanes, pensem avui en el que condemna Pau i en el que Jesús condemna: la hipocresia. I no tinguem por de ser veraços, de dir la veritat, de sentir la veritat, de conformar-nos en la veritat. Així podrem estimar. Un hipòcrita no sap estimar. Actuar d’una altra manera que no sigui la veritat significa posar en perill la unitat en l’Església, per la qual va pregar el mateix Senyor.

Traducció: Josep M. Torrents