Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 11 de febrer de 2015

La Família – 4. Els Fills

Estimats germans i germanes, bon dia!.

Després de reflexionar sobre les figures de la mare i del pare, en aquesta catequesi sobre la família m’agradaria parlar del fill o, més ben dit, dels fills. M’inspiro en una bella imatge d'Isaïes. Escriu el profeta: «Els teus fills s’han reunit, i vénen a tu. Els teus fills vénen de lluny, les teves filles són portades en braços. Llavors veuràs i estaràs radiant, palpitarà i s’eixamplarà el teu cor» (60,4-5a). És una esplèndida imatge, una imatge de la felicitat que es realitza quan es reuneixen els pares i els fills, que caminen junts vers un futur de llibertat i de pau, després de molt de temps de penúries i de separació, quan el poble hebreu es trobava lluny de casa.

De fet, hi ha una estreta relació entre l’esperança d’un poble i l’harmonia entre les generacions. Això ho hem de pensar bé. Hi ha una estreta relació entre l’esperança d’un poble i l’harmonia entre les generacions. L’alegria dels fills fa bategar el cor dels pares i torna a obrir el futur. Els fills són la joia de la família i de la societat. No són un problema de biologia reproductiva, o una de les moltes maneres de realitzar-se. I encara menys són una propietat dels pares… No. Els fills són un do, són un regal: ho heu entès? Els fills són un do. Cada un és únic i irrepetible; i al mateix temps sense cap dubte lligat a les seves arrels. Ser fill i filla, de fet, segons el designi de Déu, significa posar-hi la memòria i l’esperança d’un amor que s’ha realitzat a si mateix encenent la vida d’un altre ésser humà, original i nou. I per als pares cada fill és un, és diferent, és diferent. Permeteu-me un record de família. Recordo la meva mare, que deia de nosaltres –érem cinc-: “Però jo tinc cinc fills”. Quan li preguntaven: ”Quin és el teu preferit, ella contestava: “Tinc cinc fills, de la mateixa manera que tinc cinc dits. [Ensenya els dits de la mà] Si em fan mal a aquest, em fa mal; si em fan mal a aquest altre, em fa mal. Em fan mal tots cinc. Tots són fills meus, però tots són diferents com els dits d’una mà”. I així passa amb la família! Els fills són diferents, però tots són fills.

Un fill te l’estimes perquè és fill: no perquè sigui maco, o perquè és així o aixà; no, perquè és fill! No perquè pensi com jo, o encarni els meus desitjos. Un fill és un fill: una vida engendrada per nosaltres però destinada a ell, al seu bé, al bé de la família, de la societat, de tota la humanitat.

D’aquí ve també la profunditat de l’experiència humana d’ésser fill i filla, que ens permet de descobrir la dimensió més gratuïta de l’amor, que no deixa mai de sorprendre’ns. És la bellesa d’ésser estimats primer: els fills són estimats abans que arribin. Quantes vegades trobo les mares a la plaça que m’ensenyen la panxa i em demanen la benedicció… aquests nens són estimats abans de venir al món. I això és gratuïtat, això és amor; són estimats abans de néixer, com l’amor de Déu que ens estima sempre primer. Són estimats abans d’haver fet res per merèixer-ho, abans de saber parlar o pensar, fins i tot abans de venir al món! Ésser fills és la condició fonamental per conèixer l’amor de Déu, que és la font última d’aquest autèntic miracle. En l’ànima de cada fill, perquè és vulnerable, Déu hi posa el segell d’aquest amor, que és la base de la seva dignitat personal, una dignitat que res ni ningú podà destruir.

Avui dia sembla més difícil per als fills imaginar el seu futur. Els pares –ho dèiem en les catequesis precedents– han fet potser un pas enrere i els fills s’han tornat més insegurs en fer les passes per anar endavant. Podem aprendre del nostre Pare dels cels la bona relació entre les generacions, que ens dóna llibertat a cadascú de nosaltres però no ens deixa mai sols. I si ens equivoquem, Ell continua seguint-nos amb paciència sense disminuir el seu amor per nosaltres. El Pare del cel no fa passes enrere en el seu amor per nosaltres, mai! Va sempre endavant i si no pot anar endavant ens espera, però no queda mai enrere; vol que els seus fills siguin coratjosos i facin sempre passes endavant.

Els fills, per la seva part, no han de tenir por del compromís per construir un món nou: és just que desitgin que el món sigui millor que el que ells han rebut! Però això s’ha de fer sense arrogància, sense presumpció. Als fills se’ls ha de saber reconèixer el valor, i els pares sempre se’ls ha d’honorar.

El quart manament demana als fills –i tots ho som!– que honorin el pare i la mare (cfr Es 20,12). Aquest manament ve de seguida després dels que fan referència a Déu mateix. De fet té alguna cosa de sagrat, alguna cosa de diví, alguna cosa que està en l'arrel de tota mena de respecte entre els homes. I en la formulació bíblica del quart manament s’afegeix: «perquè els teus dies es perllonguin en el país que el Senyor Déu et dóna». El vincle virtuós entre les generacions és garantia de futur, i és garantia d’una història veritablement humana. Una societat de fills que no honoren els pares és una societat sense honor; quan no s’honoren els pares es perd el propi honor! És una societat destinada a estar plena de joves estèrils i avars. Però, també una societat avara, que no vol estar rodejada pels fills, que els considera especialment una preocupació, una càrrega, un risc, és una societat depressiva. Pensem en tantes societats que coneixem que a Europa: són societats deprimides, perquè no volen fills, no tenen fills, el nivell de naixements no arriba a l’u per cent. Per què? Que cadascú de nosaltres pensi i respongui. Si una família generosa amb fills és vista com si fos un pes, hi ha alguna cosa que no va! El tenir fills ha de ser responsable, com ens ho ensenya també l’Encíclica Humanae vitae del beat Papa Pau VI, però tenir més fills no es pot fer automàticament sense una opció responsable. No tenir fills és una opció egoista. La vida rejoveneix i es transforma en multiplicadora d’energia: s’enriqueix, no s’empobreix! Els fills aprenen a fer-se càrrec de la seva família, maduren compartint els seus sacrificis, creixen en l’apreciació dels seus dons. L’experiència feliç de la fraternitat anima el respecte i la cura dels pares, als quals se’ls deu el nostre reconeixement. Quants de vosaltres presents aquí teniu fills i tots som fills. Fem una cosa, un minut de silenci. Que cadascú de nosaltres pensi en el seu cor en els propis fills –si en té-; pensi en silenci. I tots nosaltres pensem en els nostres pares i donem gràcies a Déu pel do de la vida. En silenci, que tots els qui tenen fills hi pensin, i que tots pensem en els nostres pares. (Silenci). Que el Senyor beneeixi els nostres pares i beneeixi els vostres fills.

Que Jesús, el Fill etern, fet nen en el temps, ens ajudi a trobar el camí d’una nova irradiació d’aquesta experiència humana tan senzilla i tan gran que és ésser fills. En la multiplicació de generacions hi ha un misteri d’enriquiment de la vida de tots, que ve de Déu mateix. Ho he de descobrir, desafiant els prejudicis; i viure-ho, en la fe, amb alegria perfecta. I us dic: que n’és de bonic quan passo enmig de vosaltres i veig el pare i la mare que aixequen els seus fills perquè siguin beneïts; aquest és un gest quasi diví. Gràcies perquè ho feu!

Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió