Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’Esperança cristiana –

34. Els enemics de l’esperança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Durant aquest temps hem anat parlant de l’esperança; però avui voldria reflexionar amb vosaltres sobre els enemics de l’esperança. Perquè l’esperança té els seus enemics: com tot el que és bo en aquest món te els seus enemics.

I he recordat l’antic mite del gerro de Pandora: l’obertura del gerro provoca tantes desgràcies per a la història del món. Pocs, però, recorden l’última part de la història, que obre una escletxa de llum: després d’haver sortit tots els mals de la boca de la gerra, un petit do sembla que vulgui prendre la venjança davant de tot aquell mal que s’està estenent. Pandora, la dona responsable de guardar la gerra, finalment el descobreix: els grecs l’anomenen elpìs, que vol dir esperança.

Aquest mite ens explica per què és tan important per a la humanitat l’esperança. No és veritat que “mentre hi ha vida hi ha esperança”, com s’acostuma a dir. Més aviat és el contrari: és l’esperança la que manté dempeus la vida, la protegeix, la guarda i la fa créixer. Si els homes no haguessin conreat l’esperança, si no haguessin estat empesos per aquesta virtut, no haurien sortit mai de les coves, i no haurien deixat petjada en la història del món. És el més diví que pugui existir en el cor de l’home.

Un poeta francès – Charles Péguy – ens ha deixat pàgines meravelloses sobre l’esperança (Cf. El pòrtic del misteri de la segona virtut). Diu poèticament que Déu no està sorprès per la fe dels éssers humans, ni tan sols per la seva caritat; però el que realment el meravella i el commou és l’esperança de la gent: «Que aquests pobres fills – escriu – vegin com van les coses i que creguin que demà al matí aniran millor». La imatge del poeta recorda les cares de tanta gent que ha passat per aquest món – pagesos, treballadors pobres, emigrants que busquen un futur millor – que ha lluitat tenaçment malgrat l’amargor d’un avui difícil, ple de tantes proves, animada però per la confiança que els fills tinguessin una vida més justa i més serena. Lluitaven pels fills, lluitaven plens d’esperança.

L’esperança és la pressió al cor de qui se’n va deixant la casa, la terra, a vegades també els familiars i amics – penso en els emigrants –, per cercar una vida millor, més digna per a ells i per als seus estimats. I és també la pressió al cor de qui acull: el desig de trobar-se, de conèixer-se, de dialogar… L’esperança és l’empenta a “compartir el viatge”, perquè el viatge es fa de dos en dos: els que vénen en la nostra terra i nosaltres que anem vers el seu cor, per comprendre’ls, per entendre la seva cultura, la seva llengua. És un viatge compartit, però sense esperança aquest viatge no es pot fer. L’esperança és la força que ens fa compartir el viatge de la vida, com ens recorda la Campanya de Caritas que avui comencem. Germans, no tinguem por de compartir el viatge! No tinguem por! No tinguem por de compartir l’esperança!

L’esperança no és una virtut per a la gent que va amb la panxa plena. És per això que des de sempre i els pobres són els primers portadors de l’esperança. I en aquest sentit podem dir que els pobres, fins i tot els captaires, són els protagonistes de la Història. Per entrar en el món, Déu els ha necessitat: Josep, Maria, els pastors de Betlem. Durant la nit del primer Nadal hi havia un món que dormia, descansant amb tantes certeses adquirides. Però els humils preparaven d’amagat la revolució de la bondat. Eren pobres de tot, alguns flotant una mica sobre el llindar de la supervivència, però eren rics del bé més preuat que existeix en el món, és a dir el desig del canvi.

A vegades, tenir-ho tot a la vida és una desgràcia. Penseu en un jove a qui no li han ensenyat la virtut de l’esperança i de la paciència, que no ha hagut de suar per res, que ha cremat les etapes i als vint anys “sap com va el món”; ha estat destinat al pitjor càstig: el de no desitjar res més. Aquest és el pitjor càstig. Tancar la porta als desitjos, als somnis. Sembla un jove, en canvi ja ha arribat la tardor al seu cor. Són els joves de tardor.

Tenir una ànima buida és el pitjor obstacle per l’esperança. És un risc del que ningú pot excloure’s; perquè ser temptat contra l’esperança això pot passar també quan recorres el camí de la vida cristiana. Els monjos de l’antiguitat havien denunciat un dels pitjors enemics del fervor. Deien això: aquell “dimoni del migdia” que ve a trencar una vida de compromís, mentre el sol brilla a ple dia. Aquesta temptació ens sorprèn quan menys ho esperem: els dies es fan monòtons i avorrits, aleshores no hi ha cap valor que mereixi el més petit esforç. Aquesta actitud s’anomena accidia que erosiona la vida des de dins fins a deixar-la com un sobre buit.

Quan això succeeix, el cristià sap que aquesta situació ha de ser combatuda, i mai acceptada passivament. Déu ens ha creat per a la joia i per a la felicitat, i no per crucificar-nos amb pensaments melancòlics. Per això és important protegir el nostre cor, oposant-nos a les temptacions d’infelicitat, que segurament no vénen de Déu. I quan les nostres forces flaquegen i la batalla contra l’angoixa és particularment dura podem recórrer sempre al nom de Jesús. Podem repetir aquella pregària senzilla, de la qual trobem rastres a l’Evangeli i que s’ha convertit en l’eix de tantes tradicions espirituals cristianes: “Senyor Jesucrist, Fill de Déu vivent, tingues compassió de mi, pecador!”. Bonica pregària. “Senyor Jesucrist, Fill de Déu vivent, tingues compassió de mi, pecador!”. Aquesta és una pregària d’esperança, perquè m’adreço a Aquell que pot obrir les portes i resoldre el problema i fer-me mirar a l’horitzó, l’horitzó de l’esperança.

Germans i germanes, no estem sols en la lluita contra la desesperació. Si Jesús ha vençut el món, és capaç de vèncer en nosaltres tot el que s’oposa al bé. Si Déu és amb nosaltres, ningú ens robarà aquella virtut que tant necessitem per viure. Ningú ens robarà l’esperança. Anem endavant!

Traducció per Josep Maria Torrents Sauvage