Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La Santa Missa.  

2. La Missa és pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

Seguim amb les catequesis sobre la Santa Missa. Per entendre bé la bellesa de la celebració eucarística, m’agradaria començar per un aspecte molt senzill: la Missa és una oració, de fet és la pregària per excel·lència, la més alta, la més sublim, i al mateix temps la més “concreta”. Perquè és la trobada d’amor amb Déu mitjançant la seva Paraula i el cos i la Sang de Jesús. És una trobada amb el Senyor.

Però primer hem de respondre a una pregunta. Què és realment la pregària? És sobretot diàleg, relació personal amb Déu. L’home va ser creat com un ésser amb relació personal amb Déu que troba la seva plena realització només en la trobada amb el Creador. La vida és un camí vers l’encontre definitiu amb el Senyor.

El Llibre del Gènesi afirma que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu, que és Pare i Fill i Esperit Sant, una relació perfecta d’amor que és unitat. A partir d’aquí podem comprendre que tots nosaltres hem estat creats per formar part d’una relació perfecta d’amor, en un continu donar-se i rebre per a poder trobar així la plenitud del nostre ser.

Quan Moisès, davant l’arbust ardent, rep la crida de Déu, li pregunta quin és el seu nom. I què respon Déu? : «Jo sóc el que sóc» (Es 3,14). Aquesta expressió, en el seu sentit original, expressa presència i favor, i de fet de seguida Déu afegeix: «El Senyor, el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob» (v. 15). Així Crist també, quan crida els seus deixebles, els crida perquè estiguin amb Ell. Aquesta és doncs la gràcia més gran: poder experimentar que la Missa, l’Eucaristia, és el moment privilegiat per estar amb Jesús, i, per mitjà d’Ell, amb Déu i amb els germans.

Pregar, com qualsevol diàleg veritable, és també saber estar en silenci – en els diàlegs hi ha moments de silenci -, en silenci junt amb Jesús. I quan nosaltres anem a Missa, potser arribem cinc  minuts abans i comencem a xerrar amb el que tenim al costat nostre. Però no és hora de xerrar: és el moment del silenci per preparar-se per al diàleg. És el moment de recollir-se en el cor per preparar-se per a la trobada amb Jesús. El silenci és tan important! Recordeu el que us vaig dir la setmana passada: no anem a un espectacle, anem a trobar-nos amb el Senyor i el silenci ens prepara i ens acompanya. Quedar-se en silenci junt amb Jesús. I del misteriós silenci de Déu en brolla la seva Paraula que ressona en el nostre cor. Jesús mateix ens ensenya com és realment possible “estar” amb el Pare i ens ho demostra amb la seva pregària. Els Evangelis ens mostren Jesús que es retira en llocs apartats per pregar; els deixebles, veient aquesta seva íntima relació amb el Pare, senten el desig de poder-hi participar, i li demanen: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1). Ho hem sentit en la primera Lectura, al començament de l’audiència. Jesús respon que el primer que cal per pregar és saber dir “Pare”. Estiguem atents: si jo no sóc capaç de dir “Pare” a Déu, no sóc capaç de pregar. Hem d’aprendre a dir “Pare”, és a dir posar-se en la seva presència amb confiança filial. Però per a poder aprendre, cal reconèixer humilment que necessitem ser instruïts, dir amb simplicitat: Senyor, ensenya’m a pregar.

Aquest és el primer punt: ser humils, reconèixer-se fills, reposar en el Pare, refiar-se d’Ell. Per entrar en el Regne dels cels cal fer-se petits com els infants. En el sentit que els infants saben confiar, saben que algú es cuidarà d’ells, del que menjaran, del que es posaran, etc (cf. Mt 6,25-32). Aquesta és la primera actitud: fe i confiança, com el nen envers els pares; saber que Déu es recorda de tu, que es preocupa per tu, per tu, per mi, per tots.

La segona actitud, que també és pròpia dels infants, és deixar-se sorprendre. El nen fa sempre mil preguntes perquè vol descobrir el món; i fins i tot es meravella per les coses més petites perquè tot és nou per a ell. Per entrar en el Regne del cel cal deixar-se sorprendre. En la nostra relació amb el Senyor, en la pregària – pregunto si ens deixem meravellar o si pensem que la pregària és parlar amb Déu com ho fan els lloros? No, és fiar-se i obrir el cor per deixar-se sorprendre. Ens deixem sempre sorprendre per Déu que és el Déu de les sorpreses? Perquè la trobada amb el Senyor és sempre una trobada viva, no és una trobada de museu. És una trobada viva i nosaltres anem a Missa no a un museu. Anem a una trobada viva amb el Senyor.

En l’Evangeli es parla d’un tal Nicodem (Jo 3,1-21), un home gran, una autoritat a Israel, que s’acosta a Jesús per conèixer-lo; i el Senyor li parla de la necessitat de “renéixer des de dalt” (cf. v. 3). Però què vol dir això? Es pot “renéixer”? Tornar a tenir el gust, la joia, la meravella de la vida, és possible davant de tantes tragèdies? Aquesta és una pregunta fonamental de la nostra fe i aquest és el desig de cada creient autèntic: el desig de renéixer, la joia de començar de nou. Nosaltres el tenim aquest desig? Cada un de nosaltres té les ganes de renéixer sempre per trobar el Senyor? Teniu aquest desig vosaltres? De fet es pot perdre fàcilment perquè, per culpa de tantes activitats, de tants projectes per dur a la pràctica, finalment ens queda poc temps i perdem de vista el que és fonamental: la nostra vida del cor, la nostra vida espiritual, la nostra vida que és la trobada amb el Senyor en la pregària.

De veritat, el Senyor ens sorprèn mostrant-nos que Ell ens estima fins i tot en les nostres febleses. «Jesucrist […] és la víctima d’expiació pels nostres pecats; no només pels  nostres,  sinó també pels de tot el món» (1 Jn 2,2). Aquest do, font de veritable consol – però el Senyor ens perdona sempre – consola, és un veritable consol, és un do que ens ha estat donat a través de l’Eucaristia, aquell banquet nupcial en el qual l’Espòs es troba amb la nostra fragilitat. Puc dir que quan combrego en la Missa, el Senyor es troba amb la meva fragilitat? Sí! Ho podem dir perquè això és veritat! El Senyor es troba amb la nostra fragilitat per portar-nos a la primera crida: la de ser a imatge i semblança de Déu. Aquest és l’esperit de l’Eucaristia, això és la pregària.

Traducció per Josep Maria Torrents Sauvage