Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Paraules del papa Francesc a sacerdots, religiosos i seminaristes a Cuba. Diumenge 20 de setembre de 2015

El Cardenal Jaime Ortega i Alamino ens ha parlat de pobresa, i la germana Yaileny, Sor Yaileny Ponce Torres, Filla de la Caritat, ens ha parlat dels més petits: “Tots són nens”. Jo havia preparat una homilia per dir-la ara, basant-me en els textos bíblics, però quan parlen els profetes –i cada sacerdot és profeta, cada batejat és profeta, cada consagrat és profeta– els hem d’escoltar. Així que li dono l’homilia al Cardenal Jaime perquè us la faci arribar a vosaltres i que es publiqui. Després la meditareu. I ara parlem una mica del que ens han dit aquests dos profetes.

El Cardenal Jaime ha dit una paraula incòmoda, molt incòmoda, que va també contra corrent respecte a tota l’estructura cultural, entre cometes, del món. Ha dit: “pobresa”. I l’ha repetida diverses vegades. I penso que el Senyor ha volgut que l’escoltem diverses vegades i que l’acollim en el cor. L’esperit mundà no la coneix, no la vol, l’amaga, no per pudor, sinó per menyspreu. I si cal pecar i ofendre Déu perquè no hi hagi pobresa, ho fa. A l’esperit del món no li agrada el camí del Fill de Déu, que es va lliurar a si mateix, es va fer pobre, es va fer no res, s’humilià, per ésser un de nosaltres.

La pobresa que va espantar aquell jove tan generós: havia observat tots els manaments, i quan Jesús li diu: “Mira, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”, es va entristir, va tenir por de la pobresa. La pobresa, mirem sempre de defugir-la, ni que sigui per causes raonables, però parlo de defugir-la en el cor. Saber administrar els béns és un deure, perquè els béns són un do de Déu, però quan els béns entren en el cor i comencen a dirigir la teva vida, aleshores ja has perdut. Ja no ets com Jesús. Tens la teva seguretat on la tenia el jove trist, aquell que se’n va anar entristit. A vosaltres, sacerdots, consagrats, consagrades, crec que us pot ser útil el que deia Sant Ignasi –i aquesta no és propaganda publicitària de família!–, ell deia que la pobresa és el mur i la mare de la vida consagrada. La mare, perquè genera més confiança en Déu. I el mur, perquè la protegeix de tota mundanitat. Quantes ànimes destruïdes! Ànimes generoses, com la del jove entristit,que comencen bé i després es lliuren a aquella mundanitat, i acaben malament. És a dir, mediocres. Acaben sense amor perquè la riquesa empobreix, però empobreix malament. Ens pren el millor que tenim, ens fa pobres de l’única riquesa que compta, perquè ens fa posar la seguretat en altres coses.

L’esperit de pobresa, l’esperit d’espoliació, l’esperit de deixar-ho tot per seguir Jesús. Aquest deixar-ho tot, no me l’invento jo. Surt diverses vegades en l’Evangeli. En la crida dels primers que van deixar les barques, les xarxes, i el varen seguir. Aquells que ho van deixar tot per seguir Jesús. Una vegada un vell sacerdot savi m’explicava, parlant de quan l’esperit de riquesa, de mundanitat rica, entra en el cor d’un consagrat, d’un sacerdot, d’un Bisbe, d’un Papa, de qualsevol, deia que quan un comença a acumular diners, i per assegurar-se el futur, oi?, aleshores el futur no està en Jesús, està en una companyia d’assegurances de tipus espiritual, que jo controlo. Aleshores, quan, per exemple, una congregació religiosa –em deia ell– comença a acumular diners i a estalviar, estalviar, Déu és tan bo que li envia un ecònom desastrós, que la porta a la fallida. Hi ha entre les millors benediccions de Déu per a la seva Església, els ecònoms desastrosos, perquè la fan lliure, la fan pobra. La nostra Santa Mare és pobra, Déu la vol pobra, com ha volgut pobra la nostra Santa Mare Maria. Estimeu la pobresa com una mare. Senzillament us suggereixo, si algú de vosaltres vol fer-ho, que us pregunteu: com està el meu esperit de pobresa? Com està el meu empobriment interior? Crec que pot fer bé a la nostra vida consagrada, a la nostra vida presbiteral. Després de tot, no oblidem que és la primera de les Benaurances: “Feliços els pobres en l’esperit”, els que no estan aferrats a la riquesa, als poders d’aquest món.

I la germana ens parlava dels últims, dels més petits que, encara que siguin grans, ala fi els tractem com a nens perquè es presenten com a nens. “El més petit”. Aquesta és una expressió de Jesús. I es troba en el protocol segons el qual serem jutjats: “El que heu fet al més petit d’aquests germans, m’ho heu fet a mi” (cfr Mt 25). Hi ha serveis pastorals que poden ser més gratificants des del punt de vista humà, sense ser dolents o mundans, però quan un mira de donar preferència interior al més petit, al més abandonat, al més malalt, a aquell que ningú té en compte, que ningú vol, al més petit, i es posa al servei del més petit, ell està servint a Jesús de la millor manera. Tu [s’adreça a la germana monja] has estat enviada on tu no volies anar. I has plorat. Has plorat perquè no t’agradava, i això no vol dir que siguis una monja ploramiques, no. Déu ens lliuri de les monges ploraneres! Que sempre s’estan queixant… Això no ho dic jo, ho deia santa Teresa, a les seves monges. Ve d’ella. Ai de la monja que es passa tot el dia gemegant que “m’han fet una injustícia”. En el llenguatge castellà de l’època deia: “Ai de la germana que va dient: m’han tractat sense raó”. Tu vas plorar perquè eres jove, tenies altres expectatives, pensaves potser que en una escola podries fer més coses, i que podries organitzar un futur per a la joventut… I t’han enviat allà: “Casa de Misericòrdia”, on la tendresa i la misericòrdia del Pare es fa més evident, on la tendresa i la misericòrdia del Pare fan carícies. Quantes religioses, i quants religiosos, cremen –i repeteixo el verb: cremen– la seva vida acariciant “material” de rebuig, acariciant els que el món rebutja, els que el món menysprea, que el món prefereix que no hi siguin; el que el món d’avui, amb nous mètodes d’anàlisi que existeixen, quan es preveu que pot venir amb una malaltia degenerativa, se’l fa anar enrere, abans que neixi. És el més petit. I una noia jove, plena d’expectatives, comença la seva vida consagrada fent present la tendresa de Déu en la seva misericòrdia. A vegades no ho entenen, no ho saben, però que n’és de bonic per a Déu,i quant de bé pot fer, per exemple, el somriure d’un espàstic, que no sap com fer-lo, o quan et volen fer un petó i t’omplen la cara de baves. És la tendresa de Déu, és la misericòrdia de Déu. O quan s’enfaden i et donen un cop… I cremar la meva vida així, amb “material” de rebuig als ulls del món, això no ho diu només una persona; ens parla de Jesús, que, per pura misericòrdia del Pare, es va fer no res, es va anorrear, diu el text de la Carta als Filipencs, capítol 2. Es va fer no res. I aquesta gent a qui tu dediques la teva vida, imiten Jesús, no perquè ho hagin volgut, sinó perquè el món els ha portat a això. Són no res i se’ls amaga, no se’ls ensenya, o no se’ls visita. I si és possible, i si s’hi és a temps,se’ls fa anar enrere. Gràcies pel que fas, i a vosaltres, gràcies a totes aquestes dones i a tantes dones consagrades, al servei del que és inútil, perquè no es pot fer una empresa, no es poden guanyar diners, no es pot fer anar endavant res de “constructiu”, entre cometes, amb aquests germans nostres, amb els petits, amb els més petits. Allà resplendeix Jesús. I allà resplendeix la meva opció per Jesús. Gràcies a tu, a tots els consagrats i les consagrades que fan això.

“Pare, jo no sóc monja, no tinc cura dels malalts, sóc sacerdot, i tinc una parròquia, o ajudo a un Rector. Qui és el meu Jesús predilecte? Qui és el més petit? Qui és qui em mostra millor la misericòrdia del Pare? On el puc trobar?”. Naturalment, retorno sempre al protocol de Mateu 25. Allà els trobes a tots: el que passa gana, el presoner, el malalt… Allà els podeu trobar. Però hi ha un lloc privilegiat per al sacerdot on es manifesta l’últim, el petit, el més petit, i és en el confessionari. I allà, quan aquell home, o aquella dona, t’ensenya la seva misèria –alerta!, que és la mateixa que tens tu i de la qual Déu t’ha salvat, per no fer-te arribar fins allà– quan et presenta la seva misèria, per favor, no l’escridassis, no el renyis, no el castiguis. Si no has pecat, tira la primera pedra, però només amb aquesta condició. Si no, pensa en els teus pecats. I pensa que tu pots ser aquella persona. I pensa que tu, potencialment, pots arribar encara més avall. I pensa que tu, en aquell moment, tens un tresor entre les mans, que és la misericòrdia del Pare. Per favor –als sacerdots-: no us canseu de perdonar. Sigueu perdonadors. No us canseu de perdonar, com ho feia Jesús. No us amagueu darrere de pors o de rigidesa. Com aquesta germana, i totes les que fan la mateixa feina, no perden la calma quan troben el malalt brut i en mal estat, però el serveixen, el netegen, el curen, així vosaltres, quan arriba el penitent, no estigueu de mal humor, no sigueu neuròtics, no el feu fora del confessionari, no l’escridasseu. Jesús l’abraçava. Jesús l’estimava. Demà celebrem sant Mateu. Com robava aquest! I després, com traïa el seu poble! I diu l’Evangeli que, el vespre, Jesús va anar a sopar amb ell i altres com ell. Sant Ambrosi té una frase que em commou molt: “On hi ha misericòrdia, hi ha l’esperit de Jesús. On hi ha rigidesa, només hi ha els seus ministres”.

Germà sacerdot, germà bisbe, no tingueu por de la misericòrdia. Deixeu que flueixi a través les vostres mans la vostra abraçada de perdó, perquè aquell o aquella que és allà és el més petit. I per això hi és Jesús.

Això és el que us volia dir després d’haver escoltat aquests dos profetes. Que el Senyor ens concedeixi aquestes gràcies que ells han sembrat en els nostres cors: pobresa i misericòrdia. Perquè allà hi és Jesús.

Homilia preparada

Ens hem reunit en aquesta històrica Catedral de la Havana per cantar amb els salms la fidelitat de Déu envers el Poble, i agrair-li la seva presència i la seva infinita misericòrdia. Fidelitat i misericòrdia recordades no només en les parets d’aquesta casa, sinó també en alguns que tenen els “cabells blancs”, un record vivent, actualitzat, del fet que “la seva misericòrdia és infinita i la seva fidelitat dura per sempre”. Germans, donem gràcies tots junts al Senyor!

Gràcies per la presència de l’Esperit amb la riquesa dels diferents carismes en els rostres de tants missioners que han vingut a aquestes terres, fent-se cubans enmig dels cubans, senyal de l’eterna misericòrdia del Senyor.

L’Evangeli ens presenta Jesús en el diàleg amb el Pare, ens posa al mig de la intimitat entre el Pare i el Fill feta pregària. Quan s’acostava la seva hora, Jesús pregà al Pare pels seus deixebles, per aquells que eren amb Ell i per aquells que vindrien (cfr Jn17,20). Ens fa pensar que, en la seva hora crucial, Jesús va posar en la seva pregària la vida dels seus, la nostra vida. I demana al Pare que els mantingui en la unitat i en la joia. Jesús coneixia bé el cor dels seus, coneix bé el nostre cor. Per això prega, demana al Pare que no els tingui en compte una consciència que els porta a l’aïllament, a refugiar-se en les pròpies certeses, seguretats, en els propis espais, a desinteressar-se de la vida dels altres, tancant-se en petites “propietats domèstiques”, que trenquen la cara uniforme de l’Església. Situacions que porten a la tristesa individualista, a una tristesa que de mica en mica deixa espai al ressentiment, ala queixa contínua, ala monotonia; «aquest no és el desig de Déu per nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit» (Esort. ap. Evangelii gaudium, 2) ala qual Ell us ha cridat, ala qual ens ha cridat. Per això Jesús prega, demana que la tristesa i l’aïllament no prevalguin en el nostre cor. I nosaltres volem fer el mateix, volem unir-nos ala pregària de Jesús, ales seves paraules per dir tots junts «Pare, guarda’ls en el teu nom … perquè siguin una sola cosa, com nosaltres» (Gv 17,11) «i la vostra joia sigui plena» (Gv 15,11).

Jesús prega iens invita a pregar perquè sap que hi ha coses que només les podem rebre com a do, coses que podem viure només com un regal. La unitat és una gràcia que només ens la pot donar l’Esperit Sant, a nosaltres ens toca demanar-la i posar a disposició el millor de nosaltres mateixos per ser transformats per aquest do.

És freqüent confondre unitat amb uniformitat, amb un fer, sentir i dir tots les mateixes coses. Això no és unitat, sinó homogeneïtat. Això significa matar la vida de l’Esperit, matar els carismes que Ell ha distribuït per al bé del seu Poble. La unitat es veu amenaçada cada vegada que volem que els altres siguin a la nostra imatge i semblança.  Per això la unitat és un do, no és qualsevol cosa que es pugui imposar per força o per decret. Tinc el plaer de veure-us aquí, homes i dones de diverses generacions, contextos,  experiències de vida diferents, units per la pregària en comú. Demanem a Déu que faci créixer en nosaltres el desig de proximitat. Que puguem estar a prop, estar en contacte, amb les nostres diferències, tendències, estils, però propers. Amb les nostres discussions, les nostres “disputes”, parlant al davant i no al darrere. Que siguem pastors propers al nostre poble, que ens deixem participar en les discussions, interrogar per la nostra gent. Els conflictes, les discussions en l’Església són desitjables i, gosaria dir, fins i tot necessàries. Senyal que l’Església és viva i que l’Esperit Sant segueix actuant i fent-la dinàmica. Ai d’aquelles comunitats on no hi ha un sí o un no! Són com aquells esposos que ja no discuteixen perquè han perdut l’interès, han perdut l’amor.

I en segon lloc, el Senyor prega perquè nosaltres estiguem plens de la mateixa “joia perfecta” que Ell posseeix (cfr Gv 17,13). La joia dels cristians, i especialment dels consagrats és un senyal molt clar de la presència de Crist en la seva vida. Quan hi ha cares tristes és un senyal d’alarma, de què h i ha alguna cosa que no va bé. I Jesús fa aquesta petició al Pare nogensmenys que abans d’anar a l’hort de les oliveres, quan he de renovar el seu “fiat”. Sens dubte tots vosaltres porteu a sobre el pes d e no pocs sacrificis i que per a alguns, durant algunes dècades, els sacrificis han estat durs. Jesús prega, Ell també des del seu sacrifici, perquè nosaltres no perdem la joia de saber que Ell venç el món. Aquesta és la certesa que ens empeny dia rere dia a enfortir la nostra fe. «Ell –amb la seva pregària, davant del nostre Poble - ens permet aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai ens decep i que sempre ens pot retornar la joia» (Esort. ap. Evangelii gaudium, 3).

Que n’és d’important aquest preciós testimoniatge per a la vida del poble cubà irradiar sempre i arreu aquesta joia, malgrat els cansaments, els escepticismes, a vegades també  la desesperació, que és una temptació molt perillosa que atrofia l’ànima!

Germans, Jesús prega perquè siguem una sola cosa i la seva joia romangui en nosaltres. Fem el mateix: unim-nos els uns als altres en la pregària. 

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió