Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Discurs del papa Francesc als participants al Congrés organitzat per la Congregació per al Clergat amb motiu del 50è aniversari dels Decrets Conciliars “Optatam totius” i “Presbyterorum ordinis”. Divendres 20 de novembre 2015

Senyors Cardenals,
Estimats germans Bisbes i sacerdots,
Germans i germanes,

Dirigeixo una cordial salutació i manifesto el meu sincer agraïment a Vostè, Cardenal Stella, i a la Congregació per al Clergat, que m’han convidat a participar en aquest Congrés, als cinquanta anys de la promulgació dels Decrets conciliars Optatam totius i Presbyterorum ordinis.

Demano disculpes per haver canviat el primer projecte, que era jo que anés a trobar-los, però heu entès que no tenia temps i que he arribat amb retard!

No es tracta d’una “recreació històrica”. Aquests dos Decrets són una llavor, que el Concili ha llançat en el camp de la vida de l’Església; al llarg d’aquestes cinc dècades han anat creixent, s’han convertit en una planta vigorosa, per descomptat amb algunes fulles seques, però sobretot amb tantes flors i fruits que adornen l’Església d’avui. Tornant sobre el camí recorregut, aquest Congrés ha demostrat els fruits i ha constituït una oportuna reflexió eclesial sobre la feina que queda per fer en aquest àmbit tan vital per a l’Església. Encara queda molta feina per fer!

Optatam totius i Presbyterorum ordinis han estat recordats junts, com les dues meitats d’una única realitat: la formació dels sacerdots, que distingim en inicial i contínua, però que representa per a ells una experiència única d’aprenentatge. No és sorprenent que el papa Benet, el gener de 2013 (Motu proprio Ministrorum institutio) hagi donat una forma concreta, jurídica, a aquesta realitat, atribuint a la Congregació per al Clergat també la competència sobre els seminaris. D’aquesta manera el mateix Dicasteri pot començar a ocupar-se de la vida i del ministeri dels sacerdots des del moment de l’entrada al seminari, treballant perquè es promoguin i cuidin les vocacions, i puguin florir en la vida de tants sacerdots. El camí de santedat d’un sacerdot comença al seminari!

Atès que la vocació al sacerdoci és un do que Déu fa a alguns pel bé de tots, permetin-me compartir amb vostes algunes reflexions, a partir de la relació entre els sacerdots i les altres persones, seguint el n. 3 de Presbyterorum ordinis, en el qual es troba com un petit compendi de teologia del sacerdoci, tret de la Carta als Hebreus: «Els sacerdots han estat presos d’entre els homes i retornats en favor dels mateixos homes en les coses que es refereixen a Déu, per oferir dons i sacrificis pel perdó dels pecats, viuen a la terra enmig dels altres homes com a germans enmig dels germans».

Considerem aquests tres moments: “presos d’entre els homes”, “retornats en favor dels homes”, presents “enmig dels altres homes”.

El sacerdot és un home que neix en un cert context humà; allà aprèn els primers valors, absorbeix l’espiritualitat del poble, s’acostuma a les relacions. També els sacerdots tenen una història, no són “bolets” que apareixen de manera imprevista a la Catedral el dia de la seva ordenació. És important que els formadors i els mateixos sacerdots recordin això i sàpiguen tenir en compte aquesta història personal durant el camí de la formació. El dia de l’ordenació dic sempre als sacerdots, als nous sacerdots: recordeu-vos d’on heu estat presos, del ramat, no us oblideu de la vostra mare i de la vostra àvia! Això ho deia Pau a Timoteu, i ho dic també jo avui. Això vol dir que no es pot fer un sacerdot, creient que ha estat format en un laboratori, no; comença en la família amb la “tradició” de la fe i amb tota l’experiència de la família. Cal que sigui personalitzada, perquè és la persona concreta que és cridada a la formació i al sacerdoci, tenint en compte sempre que el Mestre a seguir i a qui assemblar-se és el Crist.

M’agrada en aquest sentit recordar aquell fonamental “centre de pastoral vocacional” que és la família, església domèstica i primer i fonamental lloc de formació humana, on pot germinar en els joves el desig d’una vida concebuda com a camí vocacional, que cal seguir amb compromís i generositat.

En la família i en tots els altres contextos comunitaris –escola, parròquia, associacions, grups d’amics– aprenem a estar en relació amb persones concretes, ens fem modelar per la relació amb elles, i ens convertim en el que som també gràcies a elles.

Un bon sacerdot, per tant, és sobretot un home amb la seva pròpia humanitat, que coneix la pròpia història, amb les seves riqueses i les seves ferides, i que ha après a fer les paus amb ella mateixa, arribant a la serenitat de fons, pròpia d’un deixeble del Senyor. La formació humana és una necessitat per als sacerdots, perquè aprenguin a no deixar-se dominar pels propis límits, sinó més aviat a aprofitar els seus talents.

Un sacerdot, si és un home en pau, sabrà comunicar serenitat al seu voltant, fins i tot en els moments d’esgotament, transmetent la bellesa de la relació amb el Senyor. Al contrari, no és normal que un sacerdot sovint estigui trist, nerviós o dur de caràcter; no és bo i no fa bé ni al sacerdot, ni al seu poble. Però, si tu estàs malalt o ets neuròtic, vés al metge! Al metge espiritual i al metge clínic: et donaran pastilles que t’aniran bé, ambdós. Per favor que els fidels no paguin la neurosi dels sacerdots! No renyem els fidels; apropem-nos al seu cor.

Nosaltres els sacerdots som apòstols de la joia, anunciem l’Evangeli, és a dir la “bona notícia” per excel·lència; certament no som nosaltres qui donem força a l’Evangeli –alguns ho creuen-, però podem afavorir o obstaculitzar la trobada entre l’Evangeli i les persones. La nostra humanitat és la “gerra de terrissa” on guardem el tresor de Déu, un recipient que hem de cuidar molt, per transmetre bé el seu preciós contingut.

Un sacerdot no pot perdre les seves arrels, és sempre un home del poble i de la cultura que l’ha engendrat; les nostres arrels ens ajuden a recordar qui som i on el Crist ens ha cridat. Nosaltres sacerdots no caiem des de dalt, sinó que hem estat cridats, cridats per Déu, que ens pren “d’entre els homes”, per constituir-nos “a favor dels homes”. Em permeto una anècdota. A la diòcesi, fa anys... No a la diòcesi, no, a la Companyia hi havia un sacerdot que era ferm, ferm, jove, amb dos anys de sacerdoci. Va entrar en un temps de confusió, va parlar amb el pare espiritual, amb els seus superiors, amb els metges i va dir: “Jo me’n vaig, no puc més, me’n vaig”. I pensant en aquestes coses -jo coneixia la seva mare, dona humil– li vaig dir: “Per què no vas a veure la teva mare i li parles d’això?”. I hi va anar, va passar tot el dia amb la mare, va tornar canviat. La mare li va donar dos “bolets” espirituals, li va dir tres o quatre veritats, el va col·locar al seu lloc, i va seguir endavant. Per què? Perquè va anar a l’arrel. Per això és important no tallar les arrels d’on venim. Al seminari has de fer la oració mental… Sí, és veritat, això s’ha de fer, això s’ha d’aprendre… Però abans de tot prega com t’ha ensenyat a fer-ho la teva mare, i després segueix endavant. Però l’arrel és sempre allà, l’arrel de la família, com vas aprendre a pregar de petit, també amb les mateixes paraules, comença a pregar així. Després seguiràs endavant amb l’oració.

Aquest és el segon passatge: “en favor dels homes”.

Aquí hi ha un punt fonamental de la vida i del ministeri dels sacerdots. Responent a la vocació de Déu, es converteix en sacerdot per servir els germans i les germanes. Les imatges de Crist que prenem com a punt de referència per al ministeri dels sacerdots són clares: Ell és el “Gran Sacerdot”, de la mateixa manera proper a Déu i proper als homes; és el “Servent”, que renta els peus i es fa proper als més febles; és el “Bon Pastor”, que té sempre com a objectiu la cura del ramat.

Són les tres imatges que hem de mirar, pensant en el ministeri dels sacerdots, enviats a servir els homes, a fer-los arribar a la misericòrdia de Déu, a anunciar la seva Paraula de vida. No som sacerdots per a nosaltres mateixos i la nostra santificació està estretament unida a la del nostre poble, la nostra unció a la seva unció: tu estàs ungit per al teu poble. Saber i recordar que som “constituïts per al poble” -poble sant, poble de Déu-, ajuda els sacerdots a no pensar en ells mateixos, a ser autoritzats i no autoritaris, ferms però no durs, joiosos però no superficials, en una paraula, pastors, no funcionaris. Avui, en ambdues Lectures de la Missa es veu clarament la capacitat d’alegrar-se que té la gent, quan es restaura i neteja el temple, i en canvi la incapacitat d’alegria que tenen els caps dels sacerdots i els escribes quan Jesús treu fora del temple els mercaders. Un sacerdot ha d’aprendre a tenir alegria, no pot perdre mai, millor així, la capacitat de joia: si la perd hi ha quelcom que no va. I us ho dic sincerament, em fa por endurir-me, em fa por. Els sacerdots rígids… Lluny! Et mosseguen! Recordo aquella expressió de sant Ambrosi, segle IV: “On hi ha la misericòrdia hi ha l’esperit del Senyor, on hi ha la rigidesa només hi ha els seus ministres”. El ministre sense el Senyor es torna rígid, i això és un perill per al poble de Déu. Pastors, no funcionaris.

El poble de Déu i tota la humanitat són els destinataris de la missió dels sacerdots, a la qual cosa tendeix tota l’obra de la formació. La formació humana, la intel·lectual i l’espiritual conflueixen naturalment en la pastoral, a la qual proporcionen eines i virtut i disposicions personals. Quan tot això s’harmonitza i es barreja amb un autèntic zel missioner, al llarg del camí de tota una vida, el sacerdot pot complir la missió confiada pel Crist a la seva Església.

Finalment, el que ha nascut del poble ha de quedar-se en el poble; el sacerdot és sempre “enmig dels altres homes”, no és un professional de la pastoral o de l’evangelització, que arriba i fa tot el que ha de fer –potser bé, però com si fos un ofici– i després se’n va a viure una vida separada. S’és sacerdot per estar enmig de la gent: la proximitat. I em permeto, germans bisbes, també la vostra proximitat de bisbes amb els nostres sacerdots. Això val també per a nosaltres! Quantes vegades sentim les lamentacions dels sacerdots: “Bé, he trucat al bisbe perquè tinc un problema… El secretari, la secretària, m’han dit que està molt enfeinat, que és fora, que no em pot rebre fins d’aquí a tres mesos…”. Dues coses. La primera. Un bisbe sempre està ocupat, gràcies a Déu, però si tu bisbe reps una trucada d’un sacerdot i no el pots rebre perquè tens tanta feina, com a mínim agafa el telèfon, truca’l i digues-li: “És urgent? no és urgent? quan, vine aquest dia…”, així se sent proper. Hi ha bisbes que sembla que s’allunyin dels sacerdots… Proximitat, al menys una trucada! I això és amor de pare, fraternitat. I l’altra cosa. “No, tinc una conferència en aquella ciutat i després haig de fer un viatge a Amèrica, i després…”. Però, escolta, el decret de residència de Trento encara està vigent! I si tu no et veus amb cor de quedar-te en una diòcesi, renuncia, i volta pel món fent un altre apostolat molt bo. Però ets bisbe d’aquella diòcesi, resideix-hi. Aquestes dues coses, proximitat i residència. Però això és per a nosaltres bisbes! Som sacerdots per estar enmig de la gent.

El bé que els sacerdots poden fer neix sobretot de la seva proximitat i d’un tendre amor a les persones. No són filantrops o funcionaris, els sacerdots són pares i germans. La paternitat d’un sacerdot fa tant de bé.

Proximitat, entranyes de misericòrdia, mirada amorosa: fer experimentar la bellesa d’una vida viscuda segons l’Evangeli i l’amor de Déu que es fa concret també a través dels seus ministres. Déu que no rebutja mai. I aquí penso en el confessionari. Sempre es poden trobar camins per donar l’absolució. Acollir bé. Però algunes vegades no es pot absoldre. Hi ha sacerdots que diuen: “No, d’això no et puc absoldre, vés-te’n”. Aquest no és el camí. Si tu no pots donar l’absolució, explica i digues: “Déu t’estima tant, Déu t’estima. Per arribar a Déu hi ha tants camins. Jo no et puc donar l’absolució, et dono la benedicció. Però torna, torna sempre aquí, que cada vegada que tornis et donaré la benedicció com a signe que Déu t’estima”. I aquell home o aquella dona se’n va ple de joia perquè ha trobat la icona del Pare, que no rebutja mai; d’una manera o d’una altra l’ha abraçat.

Un bon examen de consciència per a un sacerdot és també això; si el Senyor tornés avui, on em trobaria? «On hi ha el teu tresor, allà hi haurà també el teu cor» (Mt 6,21). I el meu cor on és? Enmig de la gent, pregant amb i per la gent, compartint les seves joies i els seus sofriments, o més aviat enmig de les coses del món, dels afers terrenals, en els meus “espais” privats? Un sacerdot no pot tenir un espai privat, perquè està sempre o amb el Senyor o amb el poble. Jo penso en aquells sacerdots que he conegut en la meva ciutat, quan no hi havia contestador automàtic, però dormien amb el telèfon a la tauleta de nit, i a qualsevol hora que la gent truqués, ells s’aixecaven per donar la unció: no moria ningú sense els sagraments! Fins i tot ni en el repòs tenien un espai privat. Això és zel apostòlic. La resposta a aquesta pregunta: on és el meu cor?, pot ajudar a cada sacerdot a orientar la seva vida i el seu ministeri vers el Senyor.

El Concili ha deixat a l’Església “perles precioses”. Com el comerciant de l’Evangeli de Mateu (13,45), avui anem a la seva recerca, per treure’n un nou impuls i nous instruments per a la missió que el Senyor ens confia.

Una cosa que voldria afegir al text –perdoneu-me!– és el discerniment vocacional, l’admissió al seminari. Buscar la salut d’aquell noi, salut espiritual, salut material, física, psíquica. Una vegada, tot just acabat de ser nomenat mestre de novicis, l’any ’72, vaig anar a portar a la psicòloga els resultats dels testos de personalitat, un test senzill que es feia servir com a un dels elements de discerniment. Era una bona dona, i també bona metgessa. Em deia: “Aquest té aquest problema però pot seguir si va així…”. Era també una bona cristiana, però en alguns casos era inflexible: “Aquest no pot” – “Però, doctora, és tan bo aquest noi” - “Ara és bo, però sàpiga que hi ha joves que saben inconscientment, no en són conscients, però senten inconscientment que estan psíquicament malalts i busquen per a la seva vida estructures fortes que els defensin, per tal de poder seguir endavant. I van bé, fins el moment en què se senten ben establerts i aleshores comencen els problemes” – “Em sembla una mica estrany…”. I la resposta no l’oblido mai, la mateixa del Senyor a Ezequiel: “Pare, vostè no ha pensat mai per què hi ha tants policies torturadors? Entren de joves, semblen sans però quan se senten segurs, la malaltia comença a sortir. Quines són les institucions fortes que aquests malalts inconscients busquen: la policia, l’exèrcit, el clergat… I després tantes malalties que tots nosaltres coneixem que apareixen”. És curiós. Quan veig que un jove és massa rígid, és massa fonamentalista, no me'n refio; al darrere hi ha alguna cosa que ell mateix no sap. Però quan se sent segur… Ezequiel 16, no recordo el verset, però és quan el Senyor diu al seu poble tot el que ha fet per ell: l’ha trobat acabat de néixer, i després l’ha vestit, l’ha casat… “I després, quan tu t’has sentit segura, t’has prostituït”. És una regla, una regla de vida. Ulls oberts sobre l’admissió en els seminaris. Ulls oberts.

Confio que el resultat del treball d’aquest Congrés – amb relators tan distingits, provinents de regions i cultures diverses – podrà ser ofert a l’Església com a útil actualització dels ensenyaments del Concili, portant una contribució a la formació dels sacerdots, els que hi ha i els que el Senyor ens voldrà donar,  perquè, configurats sempre més a Ell, siguin bons sacerdots segons el cor del Senyor, no funcionaris! I gràcies per la vostra paciència.

Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió