×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 30 de novembre de 2016

38. Pregar a Déu pels vius i pels difunts

Estimats germans i germanes, bon dia!

Amb la catequesi d’avui acabem el cicle dedicat a la misericòrdia. Les catequesis s’acaben, però la misericòrdia ha de continuar! Donem gràcies al Senyor per tot això i guardem-ho en el cor com a consol i reconfort.

L’última obra de misericòrdia espiritual demana que preguem pels vius i pels difunts. A aquesta hi podem afegir també l’última obra de misericòrdia corporal que crida a enterrar els morts. Aquesta última petició pot semblar una mica estranya; i en canvi, en algunes zones del món que viuen sota el flagell de la guerra, amb bombardeigs que de dia i de nit sembren la por i les víctimes innocents, aquesta obra és tristament actual. La Bíblia presenta un bell exemple en aquest sentit: el del vell Tobies, que, posant la seva vida en perill, enterrava els morts malgrat la prohibició del rei (cf. Tb 1,17-19; 2,2-4). Avui també hi ha qui arrisca la vida enterrant les pobres víctimes de les guerres. Per tant, aquesta obra de misericòrdia corporal no està lluny de la nostra vida diària. I ens fa pensar en el que succeeix el Divendres Sant, quan la Verge Maria, amb Joan i algunes dones estaven prop de la creu de Jesús. Després de la seva mort, va venir Josep d’Arimatea, un home ric, membre del Sanedrí, que es va convertir en deixeble de Jesús, i li va oferir la seva tomba nova, excavada a la roca. Va anar personalment a Pilat i li va demanar el cos de Jesús: una veritable obra de misericòrdia feta amb gran valor (cf. Mt 27,57-60)! Per als cristians, l’enterrament és un acte de pietat, però també un acte de gran fe. Dipositem en la tomba el cos dels nostres estimats, amb l’esperança de la seva resurrecció (cf. 1 Cor 15,1-34). Aquest és un ritus que segueix molt fort i sentit en el nostre poble, i que troba ressonàncies especials en aquest mes de novembre dedicat en particular al record i a la pregària pels difunts.

Pregar pels difunts és, sobretot, un signe d’agraïment pel testimoni que ens han deixat i el bé que han fet. És un agraïment al Senyor per haver-nos-els donat i pel seu amor i la seva amistat. L’Església prega pels morts de manera particular durant la Santa Missa. Diu el sacerdot: «Recorda, Senyor, els teus fidels, que ens han precedit amb el signe de la fe i que dormen el somni de la pau. Dóna’ls, Senyor, i a tots aquells que reposen en Crist, la felicitat, la llum i la pau» (Cànon romà). Un record simple, eficaç, ple de significat, perquè confia els nostres estimats a la misericòrdia de Déu. Preguem amb esperança cristiana que siguin amb Ell al paradís, esperant retrobar-nos junts en aquell misteri d’amor que no comprenem, però que sabem que és cert perquè és una promesa que Jesús ha fet. Tots ressuscitarem i tots ens quedarem sempre amb Jesús, amb Ell.

El record dels fidels difunts no ha de fer que ens oblidem de pregar pels vius també, que junt amb nosaltres s’enfronten cada dia a les proves de la vida. La necessitat d’aquesta pregària és encara més evident si la posem a la llum de la professió de fe que diu: «Crec en la comunió dels sants». És el misteri que expressa la bellesa de la misericòrdia que Jesús ens ha revelat. La comunió dels sants, de fet, indica que tots estem immersos en la vida de Déu i que vivim del seu amor. Tots, vius i difunts, estem en la comunió, és a dir com en una unió; units en la comunitat de tots els qui han rebut el Baptisme, i d’aquells que s’han alimentat del Cos de Crist i formen part de la gran família de Déu. Tots som la mateixa família, units. I per això preguem els uns pels altres.

Quantes maneres diferents hi ha per pregar pel nostre proïsme! Totes són vàlides i acceptades per Déu si es fan amb el cor. Penso de manera particular en les mares i els pares que beneeixen els seus fills al matí i al vespre. Encara hi ha algunes famílies que tenen aquest costum: beneir el fill és una pregària; penso en la pregària per les persones malaltes, quan anem a veure-les i preguem per elles; en la pregària silenciosa, a vegades amb llàgrimes als ulls, en tantes situacions difícils per les que cal pregar. Ahir va venir a missa a Santa Marta un bon home, un empresari. Aquell home jove havia de tancar la seva fàbrica perquè no se’n sortia i plorava dient: “No em veig amb cor de deixar sense feina més de 50 famílies. Jo podria declarar la fallida de l’empresa: me’n vaig a casa amb els meus diners, però el meu cor plorarà tota la vida per aquestes 50 famílies”. Aquest és un bon cristià que prega amb les obres: ha vingut a missa a pregar perquè el Senyor li doni una sortida, no només per a ell, sinó també per a les 50 famílies. Aquest és un home que sap pregar, amb el cor i amb els fets, sap pregar pel proïsme. Es troba en una situació difícil. I no busca el camí més fàcil: “Que s’espavilin”. Aquest és un cristià. M’ha fet tant de bé sentir-lo! I potser n’hi ha tants així, en aquest moment en què tanta gent pateix perquè no tenen feina; penso també en l’agraïment per una bona notícia que afecta a un amic, un parent, un col·lega…: “Gràcies, Senyor, per aquesta cosa bonica!”, també això és pregar pels altres!. Donar gràcies al Senyor quan les coses van bé. A vegades, com diu Sant Pau, «no sabem com pregar d’una manera convenient, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar» (Rm 8,26). És l’Esperit que prega dintre nostre. Obrim, doncs, el nostre cor, de manera que l’Esperit Sant, mirant els desitjos que són al més profund del cor, els pugui purificar i dur a terme. No obstant això, per a nosaltres i per als altres, demanem sempre que es faci la voluntat de Déu, com en el Pare Nostre, perquè la seva voluntat és sens dubte el major bé, el bé d’un Pare que no ens abandona mai: pregar i deixar que l’Esperit Sant pregui en nosaltres. Això és bonic en la vida: prega agraint, lloant Déu, demanant quelcom, plorant quan hi ha alguna dificultat, com la d’aquell home. Però que el cor estigui  sempre obert a l’Esperit perquè pregui en nosaltres, amb nosaltres i per nosaltres.

En acabar aquestes catequesis sobre la misericòrdia, comprometem-nos a pregar els uns pels altres perquè les obres de misericòrdia corporal i espiritual marquin cada vegada més l’estil de la nostra vida. Les catequesis, com ho he dit al començament, s’acaben aquí. Hem seguit el recorregut de les 14 obres de misericòrdia però la misericòrdia segueix i hem de dur-la a la pràctica d’aquestes 14 maneres. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents —Catalunya Religió