Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 15 de febrer de 2017

L’Esperança cristiana

11. L’esperança no defrauda (cf. Rm 5,1-5)

Estimats germans i germanes, bon dia!

Des de la infància se’ns ha ensenyat que no està bé presumir. A la meva terra, els presumits s’anomenen “paons”. I és cert, perquè presumir del que s’és o del que es té, a més d’un cert orgull, també manifesta una manca de respecte davant dels altres, especialment respecte dels que són més desafortunats que nosaltres. En aquest passatge de la Carta als Romans, però, l’Apòstol Pau ens sorprèn, ja que dues vegades ens exhorta a presumir. De què doncs és just presumir? Perquè si ell exhorta a presumir, deu ser just presumir de quelcom. I com és possible fer això, sense ofendre els altres, sense excloure ningú?

En el primer cas, se’ns convida a presumir de l’abundància de la gràcia de la qual estem imbuïts en Jesucrist, mitjançant la fe. Pau ens vol fer entendre que, si aprenem a llegir-ho tot amb la llum de l’Esperit Sant, ens adonem que tot és gràcia! Tot és un regal! Si parem atenció, de fet, per actuar –en la història, com en la nostra vida– no som nosaltres sols, sinó que Déu està per sobre de tot. Ell és el protagonista absolut, que ho fa tot com un do d’amor, que teixeix la trama del seu pla de salvació i que el porta a la plenitud per nosaltres, mitjançant el seu Fill Jesús. A nosaltres se’ns demana que reconeguem tot això, que ho acollim amb agraïment i que ho transformem en motiu de lloança, de benedicció i de gran joia. Si fem tot això, estem en pau amb Déu i experimentem la llibertat. I aquesta pau s’estén després a tots els àmbits i a totes les relacions de la nostra vida: estem en pau amb nosaltres mateixos, estem en pau en la família, en la nostra comunitat, en la feina i amb les persones que trobem cada dia en el nostre camí.

Però Pau ens anima a presumir també en els sofriments. Això no és fàcil d’entendre. Això ens resulta més difícil i pot semblar que no tingui res a veure amb condició de pau que acabem de descriure. En canvi és la realització més autèntica, més vertadera. De fet, la pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’entén com l’absència de preocupacions, de decepcions, de mancances, de motius de sofriment. Si fos així, si arribéssim a estar en pau, aquest moment s’acabaria de pressa i cauríem inevitablement en el desànim. La pau que ve de la fe en canvi és un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que el tenim sempre a prop, no ens deixa sols ni un moment en la nostra vida. I això, com diu l’Apòstol, genera la paciència, perquè sabem que, fins i tot en els moments més durs i pertorbadors, la misericòrdia i la bondat del Senyor són més grans que qualsevol cosa i que res ens separarà de les seves mans i de la comunió amb Ell.

Per això l’esperança cristiana és sòlida, per això no defrauda. Mai, defrauda. L’esperança no defrauda! No es basa en el que nosaltres podem fer o ser, i encara menys en el que nosaltres puguem creure. El seu fonament, és a dir el fonament de l’esperança cristiana, és el més fidel i segur que hi pugui haver, és a dir  l’amor que Déu mateix té a cada un de nosaltres. És fàcil dir: Déu ens estima. Tots ho diem. Però penseu una mica: cada un de nosaltres és capaç de dir: estic segur que Déu m’estima? No és tan fàcil de dir. Però és veritat. És un bon exercici dir-se a si mateix: Déu m’estima. Aquesta és l’arrel de la nostra seguretat, l’arrel de l’esperança. I el Senyor ha vessat abundantment en els nostres cors l’Esperit - que és l’amor de Déu – com a artífex, com a garant, perquè pugui alimentar dintre de nosaltres la fe i mantenir viva aquesta esperança. I aquesta seguretat: Déu m’estima. “Però en aquest moment tan dolent?” – Déu m’estima. “I a mi, que he fet aquestes coses lletges i dolentes?” – Déu m’estima. Aquesta seguretat no ens la pren ningú. I ho hem de repetir com a pregària: Déu m’estima. Estic segur que Déu m’estima. Estic segur que Déu m’estima.

Ara entenem per què l’Apòstol Pau ens exhorta a presumir sempre de tot això. Jo presumeixo de l’amor de Déu, perquè m’estima. L’esperança que ens ha estat donada no ens separa dels altres, i encara menys ens porta a desacreditar-los o a marginar-los. Es tracta en canvi d’un regal extraordinari del qual estem cridats a fer de “canals”, amb humilitat i simplicitat, per a tots. Per tant el nostre major orgull serà tenir com a Pare un Déu que no té favorits, que no margina ningú, sinó que obre la seva casa a tots els éssers humans, començant pels últims i els allunyats, perquè com a fills seus aprenguem a consolar-nos i a recolzar-nos mútuament. I no ho oblidem: l’esperança no defrauda.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió