Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del papa Francesc. Dimecres 27 d'abril de 2016

16. Vés i fes tu també el mateix (cf. Lc 10,25-37)

Estimats germans i germanes, bon dia!.

Avui reflexionem sobre la paràbola del bon samarità (cf. Lc 10,25-37). Un mestre de la Llei posa a prova Jesús amb aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per posseir la vida eterna?» (v. 25). Jesús li demana de donar-se a si mateix la resposta, i ell la dóna perfectament: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la teva força i amb tota el pensament, i el teu proïsme com a tu mateix» (v. 27). Jesús conclou: «Fes això i viuràs» (v. 28).

Aleshores aquell home li fa una altra pregunta, que té molt valor per a nosaltres: «Qui és el meu proïsme?» (v. 29), i afegeix: “els meus parents? Els meus compatriotes? Els que tenen la meva religió?...”. Resumint, vol una regla clara que li permeti classificar els altres en “proïsme” i “no-proïsme”, en aquells que poden convertir-se en proïsme i en aquells que no poden convertir-se en proïsme

I Jesús respon amb una paràbola, que presenta un sacerdot, un levita i un samarità. Els dos primers són dues figures relacionades amb el culte del temple; el tercer és un jueu cismàtic, considerat com un estranger, pagà i impur, això és el samarità. En el camí de Jerusalem a Jericó el sacerdot i el levita es troben un home moribund, que els lladres van atacar, robar i abandonar. La Llei del Senyor en situacions similars preveia l’obligació de socórrer-lo, però ambdós van passar de llarg sense aturar-se. Tenien pressa… El sacerdot, potser, va mirar el rellotge i va dir: “Faré tard a la Missa… Haig de dir la Missa”. I l’altre va dir: “No sé si la Llei m’ho permet, perquè hi ha sang i jo seré impur…”. Segueixen un altre camí i no s’hi atansen. I aquí la paràbola ens ofereix un primer ensenyament: no és automàtic que qui freqüenta la casa de Déu i coneix la seva misericòrdia sàpiga estimar el proïsme. No és automàtic! Tu pots saber tota la Bíblia, tu pots saber totes les rúbriques litúrgiques, tu pots saber tota la teologia, però del saber no és automàtic que en vingui l’estimar: l’estimar té un altre camí, intervé la intel·ligència, però també quelcom més… El sacerdot i el levita veuen, però ignoren; miren, però no fan res. No obstant això no hi ha veritable culte si no es tradueix en servei al proïsme. No ho oblidem mai: davant del sofriment de tanta gent esgotada per la fam, per la violència i per les injustícies, no podem romandre com a simples espectadors. Ignorar el sofriment de l’home, què significa? Significa ignorar Déu! Si jo no m’acosto a aquell home, a aquella dona, a aquell infant, a aquell ancià o a aquella anciana que pateix, no m’acosto a Déu.

Però anem al centre de la paràbola: el samarità, que és precisament el menyspreat, aquell per qui ningú no hauria apostat, i que segurament també tenia les seves obligacions i la seva feina per fer, quan va veure l’home ferit, no va passar de llarg com els altres dos, que estaven lligats al Temple, sinó que «se’n va compadir» (v. 33). Així ho diu l’Evangeli: “Se’n va compadir”, és a dir el cor, les entranyes, es van commoure! Aquesta és la diferència. Els altres dos “veieren”, però els seus cors es van quedar tancats, freds. En canvi el cor del samarità estava en sintonia amb el cor mateix de Déu. De fet, la “compassió” és una característica essencial de la misericòrdia de Déu. Déu té compassió de nosaltres. Què vol dir això? Pateix amb nosaltres, els nostres sofriments Ell els sent. Compassió significa “compartir amb”. La paraula vol dir que les entranyes es mouen i tremolen veient el mal de l’home. I en els gestos i en les accions del bon samarità reconeixem l’acció misericordiosa de Déu al llarg de tota la història de la salvació. És la mateixa compassió amb què el Senyor a l’encontre de cadascun de nosaltres: Ell no ens ignora, coneix els nostres dolors, sap com necessitem el seu ajut i consol. Se’ns apropa i no ens abandona mai. Que cadascun de nosaltres es faci la pregunta i respongui en el seu cor: “Jo ho crec? Jo crec que el Senyor té compassió de mi, tal com sóc, pecador, amb tants problemes i tantes coses?”. Penseu en això i la resposta és: “Sí!”. Però cadascú ha de mirar el seu cor si té fe en aquesta compassió de Déu, del bon Déu que se’ns apropa, ens guareix, ens acaricia. I si nosaltres el rebutgem, Ell espera: és pacient i sempre és al nostre costat.

El samarità es comporta amb veritable misericòrdia: cura les ferides d’aquell home, el porta en un allotjament, en pren cura personalment i assegura la seva subsistència. Tot això ens ensenya que la compassió, l’amor, no és un sentiment vague, sinó que significa prendre cura de l’altre fins a pagar personalment. Significa comprometre’s fent tots els passos necessaris per “apropar-se” a l’altre fins a identificar-se amb ell: «estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Aquest és el Manament del Senyor.

Acabada la paràbola, Jesús respon a la pregunta del mestre de la Llei i li pregunta: «Qui d’aquests tres et sembla que ha estat el proïsme d’aquell que va caure en mans dels lladres?» (v. 36). La resposta és finalment inequívoca: «El que ha tingut compassió d’ell» (v. 27). A l’inici de la paràbola, per al sacerdot i el levita el proïsme era el moribund; a la fi el proïsme és el samarità que s’ha fet proper. Jesús canvia la perspectiva: no dedicar-se a classificar els altres per veure qui és proïsme i qui no. Tu pots convertir-te en proïsme per a tot aquell que trobis que té necessitat, i ho seràs si en el teu cor tens compassió, és a dir si tens la capacitat de patir amb l’altre.

Aquesta paràbola és un meravellós regal per a tots nosaltres, i també un compromís! A cadascú de nosaltres Jesús ens repeteix el que va dir al mestre de la Llei: «Vés i fes tu també el mateix» (v. 37). Tots estem cridats a recórrer el mateix camí del bon samarità, que és la figura de Crist: Jesús s’ha inclinat sobre nosaltres, s’ha fet el nostre servent, i així ens ha salvat, perquè nosaltres també puguem estimar-nos com Ell ens ha estimat, de la mateixa manera.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió