Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 26 d'octubre de 2016

34. Acollir el foraster i vestir el qui va despullat

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb la reflexió sobre les obres de misericòrdia corporals, que el Senyor Jesús ens ha donat per mantenir sempre viva i dinàmica la nostra fe. Aquestes obres, de fet, deixen clar que els cristians no estan cansats ni mandrosos esperant l’encontre final amb el Senyor, sinó que cada dia van al seu encontre, reconeixent el seu rostre en el de tantes persones que demanen ajut. Avui reflexionem sobre aquesta paraula de Jesús: «Era foraster i em vau acollir, anava despullat i em vau vestir» (Mt 25,35-36). En els nostres temps és actual com mai l’obra que fa referència als forasters. La crisi econòmica, els conflictes armats i els canvis climàtics porten a moltes persones a emigrar. No obstant això, les emigracions no són un fenomen nou, sinó que formen part de la història de la humanitat. És una manca de memòria històrica pensar que són pròpies només de la nostra època.

La Bíblia ens ofereix tants exemples concrets d’emigració. N’hi ha prou de pensar en Abraham. La crida de Déu el porta a deixar el seu País per anar a un altre: «Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré» (Gen 12,1). I així va passar també al poble d’Israel, que d’Egipte, on era esclau, va anar caminant durant quaranta anys pel desert fins que van arribar a la terra promesa per Déu. La mateixa Santa Família –Maria, Josep i l’infant Jesús– es va veure obligada a emigrar per fugir de les amenaces d’Herodes: «Josep es llevà de nit, prengué l’infant i la seva mare i es va refugiar a Egipte, on es va quedar fins a la mort d’Herodes» (Mt 2,14-15). La història de la humanitat és la història de les migracions en totes les latituds: no hi ha poble que no hagi conegut el fenomen migratori.

A través dels segles s’han vist grans expressions de solidaritat, tot i que no han faltat tensions socials. Avui, el context de crisi econòmica lamentablement afavoreix l’aparició d’actituds tancades i de manca d’acolliment. En algunes parts del món sorgeixen murs i barreres. Sembla a vegades que l’obra silenciosa de molts homes i dones que, de maneres diverses, estan fent tot el possible per ajudar i assistir els refugiats i emigrants es vegi enfosquida pel soroll d’altres que expressen un egoisme instintiu. No obstant això el tancament no és una solució, ans al contrari, acaba afavorint els tràfics criminals. L’única via de solució és la de la solidaritat. Solidaritat amb l’emigrant, solidaritat amb l’estranger …

El compromís dels cristians en aquest camp és urgent tant avui com en el passat. Mirant només el segle passat, recordem la meravellosa figura de santa Francesca Cabrini, que va dedicar la seva vida junt amb les seves companyes als emigrants vers els Estats Units d’Amèrica. També avui necessitem aquests testimonis perquè la misericòrdia pugui arribar a tots aquells que viuen amb necessitats. És un compromís que ens implica a tots, sense excepció. Les diòcesis, les parròquies, els instituts de vida consagrada, les associacions i els moviments, així com cada un dels cristians, tots estem cridats a acollir els germans i les germanes que fugen de la guerra, de la fam, de la violència i de condicions de vida inhumanes. Tots junts som una gran força de suport per a tots els qui han perdut la pàtria, la família, la feina i la dignitat. Fa uns dies, va succeir una petita història a la ciutat. Hi havia un refugiat que buscava un carrer i una senyora se li acostà i li digué: “Però, vostè busca quelcom?”. No portava sabates aquell refugiat. I ell li respon: “Voldria anar a Sant Pere per entrar per la Porta Santa”. I la senyora va pensar: “Però, si no té sabates, com s’ho farà per caminar?”. La senyora crida un taxi. Aquell emigrant, aquell refugiat feia pudor i el taxista gairebé no volia que pugés, però al final el va deixar pujar al taxi. I la senyora, al costat d’ell, li va demanar que li expliqués una mica la seva història de refugiat i d’emigrant, durant el viatge: el trajecte havia durat deu minuts. Aquest home va explicar la seva història de dolor, de guerra, de fam i per què havia fugit del seu País per emigrar allà. Quan van arribar, la senyora obre la bossa per pagar al taxista i el taxista, que al principi no volia que aquest emigrant pugés perquè feia pudor, va dir a la senyora: “No, senyora, sóc jo qui li he de pagar perquè vostè m’ha fet sentir una història que m’ha canviat el cor”. Aquesta senyora sabia què era el dolor d’un emigrant, perquè tenia la sang d’Armènia i coneixia el sofriment del seu poble. Quan nosaltres fem una cosa semblant, al començament ens fa una certa incomoditat, “però … pudor …”. Però a la fi, la història ens perfuma l’ànima i ens fa canviar. Penseu en aquesta història i pensem què podem fer per als refugiats.

I l’altra cosa és vestir el qui va despullat: què vol dir sinó restituir la dignitat a qui l’ha perduda? Certament donant vestits al qui no en té; però pensem també en les dones víctimes del tràfic tirades pels carrers, o en els altres, moltes maneres d’usar el cos humà com una mercaderia, fins i tot menors d’edat. I així també no tenir una feina, una casa, un salari just és una forma de nuesa, o ser discriminats per la raça, o per la fe, tot són formes de “nuesa”, davant les quals com a cristians som cridats a estar atents, vigilants i llestos per actuar.

Estimats germans i germanes, no caiguem en el parany de tancar-nos en nosaltres mateixos, indiferents a les necessitats dels germans i preocupats només pels nostres interessos. És en la mesura en què ens obrim als altres que la vida esdevé fecunda, les societats recuperen la pau i les persones recuperen la seva plena dignitat. I no us oblideu d’aquella senyora, no us oblideu d’aquell emigrant que feia pudor i no us oblideu del xofer al qual l’emigrant li va canviar l’ànima.

Traducció: Josep M. Torrents —Catalunya Religió