Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 3 de maig de 2016

Jesús és “el camí correcte” de la vida cristiana i és important verificar constantment si li està seguint amb coherència o si l’experiència de fe està perduda o bloquejada en el camí. Aquest és el nucli de la reflexió que el papa Francesc ha desenvolupat durant l’homilia de la Missa matinal celebrada a la Casa Santa Marta.

La vida de la fe “és un camí” i al llarg del trajecte ens trobem amb una gran diversitat de cristians. El papa Francesc ens fa un ràpid catàleg: cristians momificats, cristians rodamóns, cristians obstinats, cristians a meitat de camí –aquells que queden embadalits davant d’un bonic panorama i resten plantats allà-. Persones que per un motiu o per un altre han oblidat que “el camí just” –ho recorda l’Evangeli del dia– és Jesús, qui confirma a Tomàs: “Jo sóc el camí”, “qui m’ha vist ha vist al Pare.”

“Mòmies espirituals”

Francesc examina una a una aquestes tipologies de cristians d’alguna manera confusos, començant primer pel cristià que –diu– “no camina”, que sembla que estigui una mica “embalsamat”.

“Un cristià que no camina, que no fa camí, és un cristià no cristià. No sabem quina cosa és.” És un cristià una mica “paganitzat”: està allà, quiet, no va endavant en la vida cristiana, no fa florir la Beatitud en la seva vida, no fa tasca de Misericòrdia... Està aturat. Perdoneu-me la paraula, però és com si fos una “mòmia”, una “mòmia espiritual”. I si són cristians, són “mòmies espirituals.” Aturats. No fan el mal, però tampoc fan el bé.”

Els obstinats i els rodamóns

Després apareix el cristià obstinat. Quan es camina –reconeix el papa– ens podem confondre de camí, però això no és el pitjor. Per a Francesc, “la tragèdia és ser testarrut i dir “aquest és el camí” i no deixar que la veu del Senyor li digui que no ho és”, i digui: “torna a l’inici i reprèn el veritable camí.” És, doncs, la quarta categoria, aquella dels cristians “que caminen, però no saben on van”:

“Són errants de la vida cristiana, rodamóns.” La seva vida és girar, d’aquí cap enllà, i perden la bellesa d’acostar-se a Jesús en la vida de Jesús. Perden el camí, perquè giren i aquest girar errant li porta a una vida sense sortida: donar tantes voltes es transforma en un laberint i després no saben com sortir. Aquella crida de Jesús l’han perdut. No tenen brúixola per sortir i giren, giren; busquen. Hi ha uns altres que es queden pel camí seduïts per la bellesa d’alguna cosa i queden aturats a meitat del camí, fascinats per allò que veuen, d’aquella idea, d’aquella proposta, d’aquell paisatge... I s’aturen! La vida cristiana no és una fascinació: és una veritat! És Jesús Crist!”

El moment de la pregunta

Observant el quadre –manifesta Francesc– esdevé la pregunta: el “camí cristià que vaig iniciar en el Bateig –es pregunta– com va? És ferm? S’ha fet malbé el camí? Estic contínuament donant voltes, no sé com caminar espiritualment? M’aturo davant les coses quem’agraden: mundanitat, vanitat? O continuo sempre endavant, fent concretes la Beatitud i les tasques de Misericòrdia?”. Perquè “el camí de Jesús –conclou el papa– és ple de consolació, de glòria i també de creu. Però sempre amb la pau dins l’ànima.

Avui ens quedem amb la pregunta, però fem-nos-la; cinc minutets... Com sóc jo en aquest camí cristià? Estancat, equivocat, donant voltes, aturant-me davant les coses que m’agraden o com diu Jesús “Jo sóc la vida!?”. I demanem a l’Esperit Sant que ens ensenyi a caminar correctament sempre! I quan ens cansem, un petit respir i endavant. Demanem aquesta gràcia.”

Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió