Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Discurs del papa Francesc en la commemoració dels 50 anys de la institució del Sínode de Bisbes

17 d'octubre de 2015. Aula Pau VI.

Beatituds, eminències, excel·lències, germans i germanes,

Mentre es troba en ple desenvolupament la XIV Assemblea General Ordinària, commemorar el cinquantè aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes és per a nosaltres un motiu d'alegria, de lloança i d'agraïment al Senyor. Des del Concili Vaticà II a l'actual Assemblea sinodal sobre la família, hem experimentat a poc a poc de manera més intensa la necessitat i la bellesa de "caminar junts".

Des de l'inici del meu ministeri com a Bisbe de Roma he intentat revaloritzar el Sínode, que constitueix una de les herències més precioses de l'última reunió conciliar. Per al beat Pau VI, el Sínode dels Bisbes havia de proposar de nou la imatge del Concili ecumènic i reflexionar sobre el seu esperit i el mètode. El mateix Pontífex anunciava que l'organisme sinodal «amb el passar del temps podrà ser perfeccionat encara més». D'ell es feia ressò, vint anys més tard, sant Joan Pau II, quan afirmava que «potser aquest instrument encara pot ser millorat. Potser la col·legial responsabilitat pastoral pot expressar-se en el Sínode encara més plenament». Finalment, el 2006, Benet XVI aprovava algunes variacions a l'Ordo Synodi Episcoporum, també a la llum de les disposicions del Codi de Dret Canònic i del Codi dels Cànons de les Esglésies orientals, promulgats en el aquest període.

Hem prosseguir per aquest camí. El món en el què vivim, i en el que estem cridats a estimar i servir també en les seves contradiccions, exigeix ​​de l'Església es potenciïn les sinergies en tots els àmbits de la seva missió. Precisament el camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l'Església del tercer mil·lenni.

Una Església que escolta

Allò que el Senyor ens demana, en cert sentit, ja està tot contingut en la paraula "Sínode". Caminar junts -laics, pastors, bisbe de Roma- és un concepte fàcil d'expressar amb paraules, però no és tan fàcil posar-lo en pràctica.

Després d'haver reafirmat que el Poble de Déu està constituït per tots els batejats i cridats a "formar una casa espiritual i un sacerdoci sant", el Concili Vaticà II proclama que " La comunitat dels creients, que han rebut la unció de part del Sant (cf. 1Jn 2,20 i 27), no es pot equivocar en la seva creença, i manifesta aquesta seva propietat peculiar mitjançant el sentiment sobrenatural de la fe en tot el poble, quan des dels bisbes fins als últims fidels laics demostra el seu universal consens en les coses de la fe i dels costums". El conegut infallibile “in credendo”.

En l'Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium he subratllat com "El Poble de Déu és sant per aquesta unció que el fa infal·lible 'in credendo'", afegint que "Cadascun dels batejats, sigui quina sigui la seva funció a l'Església i el grau d'il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador, i seria inadequat pensar en un esquema d'evangelització portat endavant per actors qualificats on la resta del poble fidel sigui només receptiu de les seves accions". El sensus fidei impedeix separar rígidament entre Ecclesia docens i Ecclesia dicens, ja que també el Poble posseeix un "instint" propi per discernir els nous camins que el Senyor dóna a l'Església.

Ha estat aquesta convicció la que m'ha guiat quan he desitjat que el Poble de Déu sigués consultat en la preparació de la doble cita sinodal sobre la família, com es fa i en general s'ha fet amb qualsevol "Lineamenta". Certament, una consulta d'aquest tipus en cap manera podria ser suficient per escoltar el sensus fidei. Però, com seria possible parlar de la família sense interpel·lar les famílies, escoltant les seves alegries i les seves esperances, els seus dolors i les seves angoixes? A través de les respostes dels dos qüestionaris enviats a les Església particulars, hem tingut la possibilitat d'escoltar-ne almenys algunes sobre les qüestions que les toquen molt de prop i sobre el que tenen molt a dir.

Una Església sinodal és una Església que escolta, amb la consciència que escoltar "és més que sentir" (GS 170). És una escolta recíproca en la qual cadascú té alguna cosa a aprendre. Poble fidel, Col·legi Episcopal, Bisbe de Roma: uns en escolta dels altres; i tots en escolta de l'Esperit Sant, el "Esperit de la veritat" (Jn 14,17), per conèixer el que Ell "diu a les Esglésies" (Ap 2,7).

El Sínode dels Bisbes és el punt de convergència d'aquest dinamisme d'escolta portat a tots els nivells de la vida de l'Església. El camí sinodal s'inicia escoltant al Poble, que "també participa en la funció profètica de Crist", segons un principi volgut a l'Església del primer mil·lenni: "Quod omnes tangit ab omnibus tractari debet". El camí del Sínode prossegueix escoltant els Pastors. Per mitjà dels Pares sinodals, els bisbes actuen com a autèntics custodis, intèrprets i testimonis de la fe de tota l'Església, que ha de saber distingir atentament dels fluxos moltes vegades canviants de l'opinió pública. A la vigília del Sínode de l'any passat afirmava: "Doneu l'Esperit Sant perquè els Pares sinodals demanin, sobretot, el do de l'escolta: escolta de Déu, fins a sentir juntament amb Ell el crit del Poble; escolta del Poble, fins respirar la voluntat a la qual Déu ens crida". A més, el camí sinodal culmina en l'escolta del Bisbe de Roma, cridat a pronunciar-se com "Pastor i Doctor de tots els cristians": no a partir de les seves conviccions personals, sinó com a testimoni suprem de la "fides totius Ecclesiae", "garant de la obediència i de la conformitat de l'Església a la voluntat de Déu, a l'Evangeli de Crist i a la tradició de l'Església".

El fet que el Sínode sigui sempre cum Petro et sub Petro -per tant no només cum Petro [amb Pere], sinó també sub Petro [sota Pere]- no és una limitació de la llibertat, sinó una garantia de la unitat. De fet el Papa és per voluntat del Senyor, "el perpetu i visible principi i fonament de la unitat tant dels Bisbes com de la multitud dels Fidels". A això s'uneix el concepte de "ierarchica communio", usat pel Concili Vaticà II: Els Bisbes estan units al Bisbe de Roma pel vincle de la comunió episcopal (cum Petro) i al mateix temps estan jeràrquicament sotmesos a ell com a cap del Col·legi (sub Petro)

Església: caminanar junts

El caràcter sinodal, com a dimensió constitutiva de l'Església, ens ofereix el marc interpretatiu més adequat per a comprendre el mateix ministeri jeràrquic. Si comprenem que, com diu Sant Joan Crisòstom, "Església i Sínode són sinònims" -perquè l'Església no és altra cosa que el "caminar junts" del Poble de Déu pels camins de la història que surt a trobar a Crist Senyor- entenem també que en el seu interior ningú pot ser "elevat" per sobre dels altres. Al contrari, a l'Església cal que algun "es baixi" per posar-se al servei dels germans al llarg del camí.

Jesús ha constituït l'Església posant en el seu cim al Col·legi apostòlic, en què l'apòstol Pere és la "roca" (Cfr. Mt 16, 18), aquell que ha de "confirmar" als germans en la fe (Cfr. Lc 22 , 32). Però en aquesta Església, com en una piràmide capgirada, el cim es troba per sota de la base. Per això els qui tenen autoritat es diuen "ministres": perquè, segons el significat originari de la paraula, són els més petits de tots. Cada Bisbe, servint al Poble de Déu, arriba a ser per la porció de la Poble que li ha estat encomanat, vicarius Christi, vicari de Jesús, qui en l'últim sopar es va inclinar per rentar els peus dels apòstols (Cfr. Jo 13 , 1-15). I, en un horitzó semblant, el mateix successor de Pere és el servus servorum Dei.

Mai ho oblidem! Per als deixebles de Jesús, ahir, avui i sempre, l'única autoritat és l'autoritat del servei, l'únic poder és el poder de la creu, segons les paraules del Mestre: "Però Jesús els cridà i els digué: 'Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau'" (Mt 20, 25-27).

"Entre vosaltres no ha de ser pas així": en aquesta expressió arribem al cor mateix del misteri de l'Església -entre vosaltres no ha de ser pas així- i rebem la llum necessària per comprendre el servei jeràrquic.

Una Església sinodal

En una Església sinodal, el Sínode dels Bisbes és només la més evident manifestació d'un dinamisme de comunió que inspira totes les decisions eclesials.

El primer nivell d'exercici de la sinodalitat es realitza en les Esglésies particulars. Després d'haver citat la noble institució del Sínode diocesà, en el qual Preveres i Laics estan cridats a col·laborar amb el Bisbe per al bé de tota la comunitat eclesial, el Codi de dret canònic dedica ampli espai a aquells que usualment es diuen els "organismes de comunió" de l'Església particular: el Consell presbiteral, el Col·legi dels Consultors, el Capítol dels Canonges i el Consell pastoral. Només en la mesura que aquests organismes estan connectats amb els de "baix" i parteixen de la gent, dels problemes de cada dia, pot començar a prendre forma una Església sinodal: aquests instruments, que algunes vegades funcionen amb cansament, han de ser valoritzats com a ocasió d'escolta i de participació.

El segon nivell és el de les Províncies i de les Regions Eclesiàstiques, dels Concilis Particulars i, de manera especial, de les Conferències Episcopals. Hem de reflexionar per a realitzar encara més, a través d'aquests organismes, les instàncies intermèdies de la col·legialitat, potser integrant i actualitzant alguns aspectes de l'antic ordre eclesiàstic. L'aspiració del Concili per tal que aquests organismes puguin contribuir a augmentar l'esperit de la col·legialitat episcopal encara no s'ha realitzat plenament. En una Església sinodal, com ja vaig afirmar, "no és oportú que el Papa substitueixi els episcopats locals en el discerniment de totes les problemàtiques que es plantegen en els seus territoris. En aquest sentit, adverteixo de la necessitat de procedir a una saludable descentralització".

L'últim nivell és aquell de l'Església universal. Aquí el Sínode dels Bisbes, representant l'episcopat catòlic, es transforma en expressió de la col·legialitat episcopal inserida dins d'una Església tota sinodal. Això manifesta la collegialitas affectiva, la qual pot tornar-se en algunes circumstàncies "efectiva", que uneix els Bisbes entre ells i amb el Papa, en la cura pel Poble de Déu.

Conversió del papat

En el compromís d'edificar una Església sinodal -missió a la qual tots estem cridats, cadascú en el paper que el Senyor li confia- hi graviten implicacions ecumèniques. Per aquesta raó, parlant amb una delegació del Patriarcat de Constantinoble, he reiterat recentment la convicció que "l'atent examen sobre com s'articulen en la vida de l'Església el principi de la sinodalitat i el servei de qui presideix oferirà una aportació significativa al progrés de les relacions entre les nostres Esglésies ".

Estic convençut que, en una Església sinodal, també l'exercici del primat Petrí rebrà més llum. El Papa no està, per si mateix, per sobre de l'Església; sinó dins d'aquesta com a Batejat entre els Batejats i dins del Col·legi episcopal com a Bisbe entre els bisbes, cridat al mateix tamps, com a successor de l'apòstol Pere, a guiar l'Església de Roma, que presideix en l'amor a totes les esglésies.

Mentre reitero la necessitat i la urgència de pensar a "una conversió del papat", de bon grat repeteixo les paraules del meu predecessor el papa Joan Pau II: "Com Bisbe de Roma sóc conscient [...], que la comunió plena i visible de totes les Comunitats, en què gràcies a la fidelitat de Déu habita el seu Esperit, és el desig ardent de Crist. Estic convençut de tenir al respecte una responsabilitat particular, sobretot en constatar l'aspiració ecumènica de la major part de les Comunitats cristianes i en escoltar la petició que se'm dirigeix ​​de trobar una forma d'exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a l'essencial de la seva missió, s'obri a una situació nova".

La nostra mirada s'estén també a tota la humanitat. Una Església sinodal és com un estendard aixecat entre les nacions (cf. Is 11, 12) en un món que -tot i invocant participació, solidaritat i la transparència en l'administració de la cosa pública- sovint confia el destí de pobles sencers en mans cobdicioses d'uns restringits grups de poder. Com Església que "camina conjuntament" amb els homes, partícip de les angoixes de la història, cultivem el somni que el redescobriment de la dignitat inviolable dels pobles i de la funció de servei de l'autoritat, també podran ajudar a la societat civil a edificar-se en la justícia i la fraternitat, generant un món més bell i més digne de l'home per a les generacions que vindran després de nosaltres".