Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Homilia del Papa Francesc en la Santa Missa en la cloenda del Sínode extraordinari sobre la família i la beatificació del Papa Pau VI. Diumenge 19 d'octubre de 2014

Acabem d’escoltar una de les frases més cèlebres de tot l’Evangeli: «Doneu doncs al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mt 22,21).

A la provocació dels fariseus que, per dir-ho així, volien fer-li un examen de religió i parar-li un parany, Jesús respon amb aquesta frase irònica i genial. És una resposta intencionada que el Senyor dóna a tots aquells que es plantegen problemes de consciència, sobretot quan entren en joc les pròpies conveniències, les pròpies riqueses, el propi prestigi, el propi poder i la pròpia fama. I això passa sempre.

L’accent de Jesús recau certament sobre la segona part de la frase: «I (torneu) a Déu el que és de Déu». Això vol dir reconèixer i professar –davant de qualsevol mena de poder– que només Déu és el Senyor de l’home, i que no n’hi ha cap més. Aquesta és la novetat perenne que hem de descobrir cada dia, vencent la por que sovint tenim davant les sorpreses de Déu.

A Ell no li fan por les novetats! Per això contínuament ens sorprèn, ens obre i ens porta per camins imprevistos. Ell ens renova, és a dir, ens fa “nous” contínuament. Un cristià que viu l’Evangeli és “la novetat de Déu” en l’Església i en el Món. I Déu estima tant aquesta “novetat”! «Donar a Déu el que és de Déu», significa obrir-se a la seva voluntat i dedicar-li la nostra vida i cooperar amb el seu Regne de misericòrdia, d’amor i de pau.

Aquí rau la nostra veritable força, el llevat que la fa pujar la sal que dóna gust a tot esforç humà contra el pessimisme dominant que el món ens proposa. Aquí rau la nostra esperança perquè l’esperança en Déu no és una fuga de la realitat, no és una excusa: és donar de manera diligent a Déu allò que Li pertany. I per això el cristià mira la realitat futura, la de Déu, per viure plenament la vida –tocant ben bé de peus a terra– i per respondre amb coratge als innombrables reptes nous.

Ho hem vist aquests dies durant el Sínode extraordinari dels Bisbes–“Sínode” significa «caminar junts»-. I de fet, pastors i laics de qualsevol part del món han portat aquí a Roma la veu de les seves Esglésies particulars per ajudar les famílies d’avui a caminar seguint el camí de l’Evangeli, amb la mirada fixa en Jesús. Ha estat una gran experiència en la qual hem viscut la sinodalitat i la col·legialitat, i hem sentit la força de l’Esperit Sant que guia i renova sempre l’Església cridada, sense demora, a tenir cura de les ferides que sagnen i a revifar l’esperança per a tantes persones sense esperança.

Pel do d’aquest Sínode i per l’esperit constructiu ofert per tots, amb l’Apòstol Pau: «Donem sempre gràcies a Déu per tots vosaltres, recordant-vos en les nostres pregàries» (1Ts 1,2). I que l’Esperit Sant que aquests dies de treball ens ha permès de treballar generosament amb veritable llibertat i humil creativitat, segueixi acompanyant el camí que, en les Esglésies de tot el món, ens prepara per al Sínode Ordinari dels Bisbes del proper octubre del 2015. Hem sembrat i continuarem sembrant amb paciència i perseverança, amb la certesa que és el Senyor que farà créixer el que hem sembrat 1Cor 3,6).

En aquest dia de la beatificació del Papa Pau VI em vénen a la memòria les seves paraules, amb què va instituir el Sínode dels Bisbes: «examinant atentament els signes dels temps, mirem d’adaptar els mitjans i els mètodes ... a les creixents necessitats dels nostres dies i a les condicions canviants de la societat» (Carta ap. Motu proprio Apostolica sollicitudo).

Pel que fa a aquest gran Papa, a aquest cristià valent, a aquest apòstol incansable, davant de Déu avui només podem dir una paraula tan simple com sincera i important: gràcies! Gràcies al nostre apreciat i estimat Papa Pau VI! Gràcies pel teu humil i profètic testimoniatge d’amor a Crist i a la seva Església!

En les seves notes personals, el gran timoner del Concili, l’endemà de la cloenda de les Sessions conciliars, va escriure: «Potser el Senyor m’ha cridat i em sosté en aquest servei no només perquè jo tingui una determinada actitud, o perquè jo governi i salvi l’Església en les seves dificultats presents, sinó perquè jo pateixi una mica per l’Església, i perquè quedi clar que és Ell i no altres que la guia i la salva» (P. Macchi, Paolo VI nella sua parola, Brescia 2001, pp. 120-121). En aquesta humilitat resplendeix la grandesa del Beat Pau VI que, mentre s’alçava una societat secularitzada i hostil, va saber conduir amb saviesa previsora - i de vegades en la solitud - el timó de la barca de Pere sense perdre mai la joia i la confiança en el Senyor.

Pau VI va saber veritablement donar a Déu el que és de Déu dedicant tota la seva vida al «compromís sagrat, solemne i gravíssim: continuar en el temps i fer créixer en la terra la missió de Crist» (Homilia en el ritus de la Coronació: Ensenyaments I, (1963), 26), estimant i guiant l’Església perquè l’Església sigui «al mateix temps mare amorosa de tots els homes i dispensadora de la salvació» (Encíclica Ecclesiam tuam P. Pròleg.).

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió