Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 17 de desembre de 2014
 
Estimats germans i germanes, bon dia!
 
El Sínode dels Bisbes sobre la Família, que acabem de celebrar, ha estat la primera etapa d’un camí, que s’acabarà el proper mes d’octubre amb la celebració d’una altra Assemblea sobre el tema “Vocació i missió de la família en l’Església i en el món”. La pregària i la reflexió que han d’acompanyar aquest camí involucren tot el Poble de Déu. M’agradaria que també les habituals meditacions de les audiències del dimecres ens introduïssin en aquest camí comú. Per això, he decidit de reflexionar amb vosaltres, aquest any precisament sobre la família, sobre aquest gran do que el Senyor ha fet al món des del principi, quan va donar a Adam i Eva la missió de multiplicar-se i d’omplir la terra (cf. Gen 1,28). Aquest do que Jesús ha confirmat i segellat en el seu evangeli.
 
La proximitat de Nadal projecta una gran llum sobre aquest misteri. L’encarnació del Fill de Déu obre una nova pàgina en la història universal de l’home i de la dona. I aquesta nova pàgina apareix al si d’una família, a Nazaret. Jesús va néixer en una família. Ell hauria pogut venir de manera espectacular, com un guerrer, com un emperador… No, no: ve com un fill de família, en una família. Això és important: mirar en el pessebre aquesta escena tant bonica.
 
Déu va voler néixer en una família humana, que va formar Ell mateix. La va formar en un poble perdut en la perifèria de l’Imperi Romà. No a Roma, que era la capital de l’Imperi, no en una gran ciutat, sinó en una perifèria quasi invisible, de fet, més aviat de mala fama. També ho recorden els Evangelis, gairebé com una manera de dir: «De Natzaret pot venir-ne mai res de bo?» (Jn 1,46). Potser, en moltes parts del món, nosaltres mateixos parlem també així, quan sentim el nom d’algun lloc perifèric d’una gran ciutat. Bé, a partir d’allà, d’aquella perifèria del gran Imperi, va començar la història més santa i més bona, la de Jesús enmig dels homes! I allà es trobava aquesta família.
 
Jesús es va quedar en aquella perifèria trenta anys. L’evangelista Lluc resumeix aquest període així: Jesús «vivia subjecte a ells [és a dir a Maria i Josep]. I algú podria dir: “Però aquest Déu que ens ve a salvar va perdre trenta anys allà, en aquella perifèria de mala fama?” Va perdre trenta anys! Ell va voler això. El camí de Jesús era viure en aquella família. «La mare guardava totes aquestes coses en el seu cor, i Jesús creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i davant dels homes» (2,51-52). No es parla de miracles o de guaricions, de predicacions -no en va fer cap en aquell temps– de multituds que acudeixen; a Natzaret tot sembla succeir “normalment”, segons els costums d’una pietosa i treballadora família israelita: es treballava, la mare cuinava, feia totes les feines de la casa, planxava les camises... totes les coses d’una mare. El pare, un fuster, treballava, ensenyava al fill a treballar. Trenta anys. “Però quin malbaratament, Pare!”. Els camins de Déu són misteriosos. Però el que era important allà era la família! I això no era un malbaratament! Eren grans sants: Maria, la dona més santa, immaculada, i Josep, l’home més just… La família.
 
Quedem certament entendrits amb l’explicació de com Jesús adolescent complia els compromisos de la comunitat religiosa i els deures de la vida social; sabem com, jove treballador, treballava amb Josep; i després en la seva manera de participar escoltant les Escriptures, en la pregària dels salms i en tants altres costums de la vida quotidiana. Els Evangelis, en la seva sobrietat, no expliquen res de l’adolescència de Jesús i deixen aquesta tasca a la nostra afectuosa meditació. L’art, la literatura, la música han recorregut  aquest camí de la imaginació. És veritat, no ens és difícil d’imaginar com les mares podrien aprendre de la cura que Maria tenia per aquest Fill! I com els pares podrien seguir l’exemple de Josep, home just, que va dedicar la seva vida a mantenir i defensar el nen i l’esposa –la seva família– en els moments difícils! Per no parlar de com els nois podrien ser encoratjats per Jesús adolescent per comprendre la necessitat i la bellesa de conrear la seva vocació més profunda, i somniar en grans ideals! I Jesús ha conreat durant aquells trenta anys la seva vocació per la qual el Pare el va enviar. I Jesús mai, durant aquell temps, es va desanimar, sinó que va créixer en coratge per seguir endavant amb la seva missió.

Cada família cristiana –com ho varen fer Maria i Josep– pot primer rebre Jesús, escoltar-lo, parlar amb Ell, guardar-lo, protegir-lo, créixer amb Ell; i així millorar el món. Deixem espai en el nostre cor i en els nostres dies per al Senyor. Així ho varen fer també Maria i Josep, i no va ser fàcil: quantes dificultats van haver de superar! No era una família imaginària, no era una família irreal. La família de Natzaret ens compromet a descobrir la vocació i la missió de la família, de totes les famílies. I, de la mateixa manera que va succeir durant aquells trenta anys a Natzaret, així ens pot succeir també a nosaltres: fer que sigui normal l’amor i no l’odi, fer que el normal sigui l’ajut mutu, no la indiferència o l’enemistat. No és casualitat, doncs, que “Natzaret” signifiqui “La que guarda”, com Maria, que –diu l’Evangeli– «guardava en el seu cor totes aquestes coses» (cf. Lc 2,19.51). Des d’aleshores, cada vegada que hi ha una família que guarda aquest misteri, ni que sigui a la perifèria del món, el misteri del Fill de Déu, el misteri de Jesús que ve a salvar-nos, esdevé actiu. I ve per salvar el món. I aquesta és la gran missió de la família: fer lloc a Jesús que ve, acollir Jesús en la família, en la persona dels fills, del marit, de la muller, dels avis… Jesús és allà. Acollir-lo allà, perquè creixi espiritualment en aquella família. Que el Senyor ens doni aquesta gràcia en aquests últims dies abans de Nadal. Gràcies.

Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió