Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del Papa Francesc a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Dimecres 8 d'octubre de 2014

Estimats germans i germanes:

A les últimes catequesis, hem intentat posar llum a la naturalesa i la bellesa de l'Església, i ens hem preguntat què implica per a cada un de nosaltres formar part d'aquest poble. El Poble de Déu que és l'Església. No hem d'oblidar que hi ha molts germans que comparteixen amb nosaltres la fe en Crist, però que pertanyen a altres confessions o altres tradicions diferents de la nostra. Molts ja s'han resignat, bo i conformant-se amb aquesta divisió; també dins la nostra Església catòlica n’hi ha que s’han resignat, i al llarg de la història això ha estat sovint causa de conflictes i sofriments, també de guerres: això és una vergonya.

També avui les relacions no estan sempre marcades pel respecte i la cordialitat mútues... Però, jo em pregunto, nosaltres com ens hi posem davant de tot això? Estem també nosaltres resignats, o som fins i tot indiferents a aquesta divisió? O potser creiem de debò, fermament, que es pot i que cal caminar vers la reconciliació i la plena comunió? La plena comunió, és a dir, el fet de poder participar tots junts en l’Eucaristia, participar junts en el cos i la sang de Crist.

Les divisions entre els cristians, com que fereixen l'Església, també fereixen a Crist. Sí, nosaltres dividits fem una ferida a Crist. De fet, l'Església és el Cos del qual Crist n’és el cap. Sabem prou bé que n’era d’important per al Sagrat Cor de Jesús que els seus deixebles romanguessin units en el seu amor. Només cal pensar en les seves paraules que apareixen en el capítol disset de l'Evangeli de Joan, l'oració adreçada al Pare en la imminència de la seva Passió: “Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom * que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres”.
Aquesta unitat estava ja amenaçada quan Jesús encara estava entre els seus: en l'Evangeli, de fet, es recorda que els apòstols discutien entre ells sobre qui era el més gran, el més important. El Senyor, però, va insistir molt en la unitat en el nom del Pare, fent-nos entendre que el nostre anunci i el nostre testimoniatge seran més creïbles com més siguem capaços de viure en comú i estimar-nos.

Això és justament el que els seus apòstols, amb la gràcia de l'Esperit Sant, varen comprendre després molt profundament i s’ho van prendre seriosament, fins a tal punt que sant Pau arribarà a implorar a la comunitat de Corint amb aquestes paraules: " Germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, us demano que aneu tots d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer ".

L'Església, al llarg del camí de la història, és temptada pel maligne, que tracta de separar, i lamentablement ha estat marcat per separacions greus i doloroses. Són divisions que de vegades han durat molt de temps, àdhuc fins avui, per la qual cosa resulta difícil reconstruir tots el motius i el que és més difícil, llavors, és sobretot trobar-ne possibles solucions.

Les raons que han portat a tals fractures i a les separacions existents poden ser ben diverses: des de les divergències sobre principis dogmàtics i morals i sobre concepcions teològiques i pastorals diferents, fins a motius polítics i de conveniència; també en són causa els debats deguts a antipaties i ambicions personals...el que és cert és que d'una forma o una altra, darrere d'aquestes ferides hi trobem sempre la supèrbia i l'egoisme, que són causa de tots els desacord i que ens fan intolerants, incapaços d'escoltar i acceptar a aquells que tenen una visió o una postura diferent de la nostra.

Ara, davant de tot això, preguntem-nos: hi ha quelcom que cadascú de nosaltres, com a membres de la santa mare Església, podem i cal que fem? Certament no ha de mancar l'oració, en continuïtat i en comunió amb la de Jesús: la pregària per la unitat dels cristians. I juntament amb l'oració, el Senyor ens demana una obertura renovada: ens demana no tancar-nos al diàleg i a la trobada amb els altres, sinó que cal acollir tot allò que és vàlid i positiu que els altres ens ofereixen, també aquells que pensen de manera diferent de nosaltres té tarannàs diferents. Ens demana no fixar-nos tant en allò que ens divideix, sinó centrar-nos més aviat en allò que ens uneix, tractant de conèixer millor i estimar Jesús i compartir la riquesa del seu amor. Això comporta concretament l'adhesió a la veritat, juntament amb la capacitat de perdonar, de sentir-se part de la mateixa família cristina, recordar que cadascú de nosaltres és un do per a l'altre, i que ens cal fer junts moltes coses bones, moltes obres de caritat.

És un dolor però hi ha divisions, hi ha cristians dividits, estem dividits entre nosaltres. I tots tenim alguna cosa en comú. Tots creiem en Jesucrist el Senyor, tots creiem en el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Per altra part, tots caminem junts, estem en camí. Ajudem-nos l'un a l'altre.

Però tu penses així, i ell pensa altrament. Però en totes les comunitats hi ha bons teòlegs: cal que ells discuteixin i s’obrin al debat, bo i buscant la veritat teològica, perquè és el seu deure. Nosaltres, en canvi, caminem junts, resant l'un per l'altre i fent obres de caritat. I és així com podem viure la comunió posant-nos en camí. Això es diu ecumenisme espiritual, caminar junts, en el camí de la vida tots junts, en la nostra fe en Jesucrist el Senyor.

Es diu que no s'ha de parlar de coses personals però no resisteixo la temptació. Estem parlant de comunió, comunió entre nosaltres. I avui estic molt agraït al Senyor perquè fa 70 anys que he fet la Primera Comunió. Fer la primera comunió, tots nosaltres, hem de saber que significa entrar en comunió amb els altres, en comunió amb els germans de la nostra Església, però també en comunió amb tots els que pertanyen a comunitats diverses però que creuen en Jesús. Donem gràcies a Déu tots pel nostre baptisme, donem gràcies a Déu tots per la nostra comunió, perquè aquesta comunió acabi per ser de tots junts.

Benvolguts amics, anem endavant ara cap a la plena unitat! La història ens ha separat, però estem en camí cap a la reconciliació i la comunió! I això és veritat, això hem de defensar-lo. Tots estem en camí cap a la comunió. I quan la meta ens pot semblar massa distant, gairebé inabastable i ens sentim atrapats per la desesperació, ens encoratgi la idea que Déu no pot tancar les orelles a la veu del propi Fill Jesús i no concedir la seva i la nostra pregària, perquè tots els cristians siguin realment una sola cosa. Gràcies ".

Traducció: Xavier Bordas –Catalunya Religió