Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Discurs del Papa Francesc als participants en la trobada mundial dels Moviments Populars. Aula Vecchia del Sínode. Dimarts 28 d’octubre de 2014

Bon dia novament,

Estic content d’estar entre vosaltres, si bé us faig una confidència: és la primera vegada que baixo aquí, mai no hi havia baixat. Tal com us deia, estic ple de joia i us dono una calorosa benvinguda.

Gràcies per haver acceptat aquesta invitació per a debatre tants greus problemes socials que afligeixen el món d’avui, vosaltres que patiu en les vostres pròpies carns la pròpia desigualtat i l’exclusió. Gràcies al Cardenal Turkson pel seu acolliment, gràcies, Eminència, pel seu treball i les seves paraules.

Aquesta trobada dels Moviments Populars és un signe, un gran signe: heu vingut a posar a la presència de Déu, de l’Església, dels pobles, una realitat sovint silenciada. Els pobres no només pateixen la injustícia sinó que també lluiten contra ella!

Els pobres no en tenen prou amb promeses il·lusòries, excuses o coartades. Ni tan sols estan esperant amb els braços creuats l’ajuda de les ONGs, plans assistencials o solucions que no arriben mai, o que, si arriben, ho fan de tal manera que serveixen per anestesiar o per a domesticar. I això és molt perillós. Vosaltres experimenteu que els pobres ja no esperen més i volen ser protagonistes: s’organitzen, estudien, treballen, exigeixen i sobretot practiquen aquella solidaritat tan especial que existeix entre els qui pateixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar.

Solidaritat és una paraula que no sempre plau; jo diria que algunes vegades l’hem transformat en una paraula perillosa. Però una paraula és molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la falta de treball, la terra i la vivenda, la negació dels drets socials i laborals. Una paraula és fer front als efectes destructors de l’Imperi del diner; els desplaçaments forçats, les migracions doloroses, el tràfic de persones, la droga, la guerra, la violència i totes aquelles realitats que molts de vosaltres patiu i que tots estem cridats a transformar. La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de crear la història i precisament això és el que fan els moviments populars.

Aquesta nostra trobada no respon a una ideologia. Vosaltres no treballeu amb idees, treballeu amb realitats com aquestes que he mencionat i moltes altres que m’heu explicat. Teniu els peus en el fang i les mans en la carn. Feu olor de barri, de poble, de lluita! Voleu que s’escolti la vostra veu que, en general, s’escolta poc. Potser perquè destorba, potser perquè el vostre crit incomoda, potser perquè tenim por del canvi que vosaltres exigiu. Tanmateix, sense la vostra presència, sense anar realment a les perifèries, els bons propòsits i els projectes que sovint escoltem en les conferències internacionals es queden en el regne de la idea, són només un projecte.

No es pot afrontar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que només tranquil·litzen i transformen els pobres en éssers domesticats i inofensius. Què n’és, de trist, veure que, darrera de presumptes obres altruistes, es redueix l’altre a la passivitat, se’l nega o, pitjor encara, s’amaguen afers i ambicions personals: Jesús els anomena hipòcrites. Què bonic, en canvi, quan veiem que els pobles es mouen i sobretot les persones més pobres i els joves. Aleshores sí, que sentim el vent de la promesa que fa reviure l’esperança d’un món millor. Tant de bo aquest vent es transformi en un huracà d’esperança. Aquest és el meu desig.

Aquesta nostra trobada respon a un anhel molt concret, quelcom que qualsevol pare, qualsevol mare, vol per als seus fills; un anhel que hauria d’estar a l’abast de tothom, però que avui veiem que es troba cada més allunyat de la gran majoria de la gent: terra, casa i treball. És ben estrany, però, per a alguns, si parlo d’això, diuen que el Papa és un comunista. No s’entén que l’amor per als pobres es troba en el centre de l’Evangeli. Terra, casa i treball, això pel qual vosaltres lluiteu, són drets sagrats. Exigir això no és res d’estrany: és la doctrina social de l’Església. M’aturo un moment sobre cadascun d’ells perquè els heu escollit com les consignes d’aquesta trobada.

Terra. A l’inici de la creació, Déu va crear l’home com a custodi de la seva obra, confiant-li l’encàrrec que la cultivés i la protegís. Veig aquí un munt de pagesos i pageses i vull felicitar-me amb ells perquè conserven la terra, cultivant-la, i ho fan en comunitat. Em preocupa l’eradicació de tants germans pagesos que pateixen per aquest motiu i no per guerres o desastres naturals. L’acaparament de terres, la desforestació, l’apropiació de l’aigua, els pesticides inadequats, són alguns dels mals que arrenquen la persona de la seva terra natal. Aquesta dolorosa separació no és solament física sinó també existencial i espiritual, ja que existeix una relació amb la terra que està posant la comunitat rural i el seu peculiar estil de vida en una clara decadència i àdhuc en risc d’extinció.

L’altra dimensió del procés que ja és global és la de la fam. Quan l’especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com qualsevol mercaderia, milions de persones pateixen i moren de fam. Per l’altre costat, es descarten tones d’aliments. Això esdevé un veritable escàndol. La fam és criminal, l’alimentació és un dret inalienable. Sé que alguns de vosaltres demaneu una reforma agrària per resoldre alguns d’aquests problemes i, deixeu-me dir que en certs països, i aquí cito el compendi de la Doctrina social de l’Església: “la reforma agrària esdevé per tant, endemés d’una necessitat política, una obligació moral” (CDSE, 300).
No ho dic només jo, sinó que està escrit en el compendi de la Doctrina social de l’Església. Si us plau, continueu lluitant per la dignitat de la família rural, per l’aigua, per la vida per tal que tots puguin beneficiar-se dels fruits de la terra.

Segona dimensió: la casa. Ja ho he dit i ho repeteixo: una casa per cada família. No hem d’oblidar mai que Jesús nasqué en una establia perquè a l’hostal no hi havia lloc, que la seva família va haver d’abandonar la pròpia casa i fugir a l’Egipte, perseguida per Herodes. Avui, en són tantes, de famílies sense casa, o perquè no l’han tinguda mai o perquè l’han perduda per diversos motius. Família i casa van de bracet! Però un sostre, perquè sigui una casa, ha de tenir també una dimensió comunitària: el barri. I és precisament en el barri on es comença a construir aquesta gran família de la humanitat, a partir d’això que és més immediat, des de la convivència amb el veïnat. Avui vivim en immenses ciutats que es mostren modernes, orgulloses i àdhuc vanitoses. Ciutats que ofereixen innombrables plaers i benestar per a una minoria feliç, però es nega una casa a milers dels nostres veïns i germans, fins i tot infants, i se’ls anomena, elegantment, “persones sense residència fixa”. És curiós com en el nostre món de les injustícies abunden els eufemismes. No es diuen les paraules amb precisió, i la realitat es busca en l’eufemisme. Una persona, una persona segregada, una persona apartada, una persona que està patint per la misèria, per la fam, és una persona sense residència fixa; una expressió elegant, veritat? Vosaltres busqueu sempre: però en general -puc equivocar-me en algun cas-, rere un eufemisme hi ha un delicte.

Vivim en ciutats que construeixen grans edificis, centre comercials, fan negocis immobiliaris però n’abandonen una part als marges, a les perifèries. Com dol, sentir que els assentaments pobres són marginats o, pitjor encara, que se’ls vol eradicar! Són cruels les imatges dels desallotjaments forçats, de les grues que aterren barraques, imatges tant semblants a les de la guerra!. I així ho veiem avui.

Sapigueu que en els barris populars on molts de vosaltres viviu subsisteixen valors avui ja oblidats en els centres enriquits. Aquests assentaments estan beneïts per una rica cultura popular; allí, l’espai públic no és un mer lloc de trànsit sinó una extensió de la pròpia casa, un lloc on generar vincles amb el veïnat. Què boniques, que són, les ciutats que superen la desconfiança malsana i que integren als qui són diversos i fan d’aquesta integració un nou factor de desenvolupament! Com en són, de precioses, les ciutats que, fins i tot en el seu disseny arquitectònic, són plenes d’espais que uneixen, relacionen, afavoreixen el reconeixement de l’altre! Per això ni eradicació ni marginació: cal seguir la línia de la integració urbana! Aquesta paraula ha de substituir totalment la paraula supressió, ara mateix, i fins i tot en aquells projectes que pretenen envernissar els barris pobres, abellir les perifèries i “maquillar” les ferides socials, enlloc de curar-les, promovent una integració autèntica i respectuosa. És una mena d’arquitectura de façana, oi? I això és el que pretén! Continuem treballant per tal que totes les famílies tinguin una casa i que tots els barris tinguin estructures adequades (clavegueres, llum, gas, asfalt, i continuo: escoles, hospitals, centres d’atenció primària, clubs esportius i totes les coses que creen vincles i uneixen, accés a la salut –ja ho he dit- a l’educació i a la seguretat de la propietat.

Tercera dimensió: el treball. No hi ha pitjor pobresa material –hi he d’insistir- que aquella que no permet de guanyar-se el pa i priva de la dignitat del treball. La desocupació juvenil, la lleugeresa i la manca de drets laborals no són inevitables, són el resultat d’una prèvia opció social, d’un sistema econòmic que posa els beneficiaris per damunt de l’home, si el benefici és econòmic, sobre la humanitat o per damunt de la persona, són efectes d’una cultura de l’exclusió que considera l’ésser humà per si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar.

Avui, al fenomen de l’explotació i de l’opressió s’hi suma una nova dimensió, un matís gràfic i cruel de la injustícia social: aquells que no es poden integrar, els exclosos són rebutjats, ‘sobren’. Aquesta és la cultura del rebuig, i sobre aquest punt voldria ampliar quelcom que encara no he escrit, però que m’ha vingut ara a la ment. Això s’esdevé quan en el centre d’un sistema econòmic hi ha el déu diner i no l’home, la persona humana. Sí, al centre de tot sistema social o econòmic hi ha d’haver la persona, imatge de Déu, creada perquè sigui el titular de l’univers. Quan la persona es descarta i arriba el déu diner es produeix aquesta alteració de valors.

I per il·lustrar-ho recordo aquí una instrucció de fa uns mil dos-cents anys. Un rabí hebreu explicava als seus fidels la història de la torre de Babel i alhora explicava com, per construir aquella torre de Babel, calia fer un gran esforç, era necessari fabricar els maons, i per fabricar els maons calia fer el fang i posar-hi la palla, i barrejar el fang amb la palla, després tallar-lo en quadrats, després fer-lo assecar, seguidament coure’l, i quan els maons eren cuits i freds, portar-los a dalt per construir la torre.

Si queia un maó –n’havia costat tants, d’esforços- era gairebé una tragèdia nacional. Aquell que l’havia deixat caure era castigat o suspès, o no sé ben bé què li feien; ara bé, si queia un treballador, no passava res. Això passa quan la persona és al servei del déu diner. Això ho deia un rabí hebreu l’any mil dos-cents, explicant aquests fets horribles.

Pel que fa al rebuig hem d’estar també molt atents a tot el que succeeix en la nostra societat. Estic repetint coses que he dit i que es troben en l’”Evangelii gaudium”. Avui es descarten els nadons perquè la tassa de natalitat en molts països de la terra ha disminuït o es descarten els infants per falta d’aliment o perquè són morts abans de néixer: es descarten els infants.

Es descarten els ancians perquè no serveixen, no produeixen; ni els infants ni els ancians no produeixen. Així que amb sistemes més o menys sofisticats se’ls abandona lentament, i ara, com que en aquesta crisi cal recuperar un cert equilibri, estem assistint a un tercer rebuig molt dolorós: el rebuig dels joves. Milions de joves –no dic la xifra perquè no la conec exactament i la que he dit la trobo una mica exagerada- milions de noves són rebutjats per al treball, desocupats.

En els països europeus -i aquestes sí que són estadístiques molt fiables-, aquí a Itàlia, els joves desocupats són una mica més del 40%. Sabeu què vol dir el 40% de joves: tota una generació, anul·lar tota una generació sencera per a mantenir l’equilibri. En un altre país europeu està superant el 50%, i en el sud és el 60%. Són xifres clares, és a dir, hi ha un rebuig. Rebuig d’infants, rebuig d’ancians que no produeixen, i hem de sacrificar una generació de joves, rebuig de joves, per a poder mantenir i reequilibrar un sistema en el qual en el centre hi ha el déu diner i no la persona humana.

No obstant aquesta cultura del rebuig, aquesta cultura de les sobres, molts de vosaltres, treballadors exclosos, sobrers per aquest sistema, heu inventat el vostre treball amb tot això que semblava que no es pot fer servir, i vosaltres amb la vostra habilitat artesanal -que us ha donat Déu-, amb la vostra recerca, amb la vostra solidaritat, amb el vostre treball comunitari, amb la vostra economia popular, n’heu reeixit i n’esteu reeixint... I, deixeu-m’ho dir, això, més enllà del treball, és poesia! Gràcies.

I a partir d’ara, tot treballador, formi part o no del sistema formal del treball assalariat, té dret a una remuneració digna, a la seguretat social i a una cobertura de pensionista. Aquí hi ha ‘cartoners’, recicladors, venedors ambulants, sastres, artesans, pescadors, pagesos, manobres, miners, operaris d’empreses recuperades, membres de cooperatives de tot tipus i persones que fan treballs més comuns, que són exclosos dels drets laborals, als quals s’ha negat la possibilitat de tenir un sindicat, que no tenen una entrada adequada i estable. Avui vull unir la meva veu a la vostra i acompanyar-vos en la lluita.

En aquesta trobada heu parlat també de ‘Pau i Ecologia’. És lògic: no hi pot haver terra, no hi pot haver casa, no hi pot haver treball si no tenim pau i si destruïm el planeta. Són temes tants importants que els pobles i llurs organitzacions de base no poden deixar d’afrontar. No poden estar només en les mans dels dirigents polítics. Tots els pobles de la terra, tots els homes i les dones de bona voluntat, tots hem d’aixecar la veu en defensa d’aquests preciosos dons: la pau i la natura. La ‘germana mare terra’, com l’anomenava sant Francesc d’Assís.

Fa poc que he dit, i ho repeteixo, que estem vivint la tercera guerra mundial, però a trossos. Hi ha sistemes econòmics que per a sobreviure han de fer la guerra. Alhora es fabriquen i es venen armes i d’aquesta manera els balanços de les economies que sacrifiquen l’home als peus de l’ídol del diner, òbviament, queden sanejats. I hom no pensa amb els infants afamats en els camps de refugiats, hom no pensa en els desplaçats forçosos, hom no pensa en les cases destruïdes, hom no pensa, ni tan sols, amb tantes vides trossejades. Quants sofriments, quanta destrucció, quant de dolor! Avui, estimats germanes i estimats germans, s’aixeca en cada indret de la terra, en cada poble, en cada cor i en els moviments populars, el crit de la pau: Mai més la guerra!

Un sistema econòmic centrat en el déu diner també té necessitat de saquejar la natura, saquejar la natura per sostenir el ritme frenètic de consum que li és propi. El canvi climàtic, la pèrdua de la diversitat, la desforestació ja estan mostrant llurs efectes en les grans catàstrofes a les quals assistim. I els qui més patiu aquesta situació sou vosaltres, els humils, vosaltres que viviu prop de les costes en habitacles precaris o que sou tan vulnerables econòmicament per a perdre-ho tot davant els desastres naturals. Germans i germanes: la creació no és una propietat de la qual puguem disposar al nostre plaer; i molt menys encara una propietat només per a alguns, ben pocs. La creació és un do, és un regal, un do meravellós que Déu ens ha donat perquè en tinguem cura i l’utilitzem en benefici de tots, sempre amb respecte i gratitud. Potser ja sabeu que estic preparant una encíclica sobre l’Ecologia: estigueu segurs que les vostres preocupacions hi seran presents. Agraeixo, aprofito per agrair les cartes que m’han enviat els membres de la ‘Via Campesina’, la Federació dels ‘Cartoners’ i tants altres germans al respecte.

Parlem de terra, de treball, de casa. Parlem de treballar per la pau i tenir cura de la natura. Aleshores, per què ens habituem a veure com es destrueix el treball digne, es desallotgen tantes famílies, s’expulsa els camperols, es fa la guerra i s’abusa de la natura? Per què en aquest sistema l’home, la persona humana, ha estat treta del centre i ha estat substituïda per una altra cosa. Doncs perquè es té un culte idolàtric al diner. Perquè s’ha globalitzat la indiferència! S’ha globalitzat la indiferència: què m’importa a mi el que els hi passa als altres mentre jo defensi el que és meu! Perquè el món s’ha oblidat de Déu, que és Pare; el món ha esdevingut orfe perquè ha arraconat Déu.

Alguns de vosaltres heu dit: aquest sistema ja no s’aguanta. L’hem de canviar, hem de tornar a posar en el centre la dignitat humana i sobre aquesta columna s’han de construir les estructures socials alternatives que ens calen. Cal fer-ho amb coratge, però també amb intel·ligència. Amb tenacitat, però sense fanatisme. Amb passió, però sense violència. I tots junts, afrontant els conflictes sense quedar-s’hi enxampats, buscant sempre de resoldre les tensions per assolir un nivell superior d’unitat, de pau i de justícia. Nosaltres cristians tenim una cosa molt bella, una línia d’acció, un programa -podríem dir- revolucionari. Us recomano de veritat de llegir-lo, i de fer-ho en les benaurances que trobem en el capítol 5 de sant Mateu i en el 6 de sant Lluc (cfr. Mt 5, 3 i Lc 6,20), i de llegir el fragment de Mateu 25. Ho he dit als joves a Rio de Janeiro: en aquests dos passatges, els cristians hi tenim el programa d’acció.

Sé que entre vosaltres hi ha persones de diverses religions, oficis, idees, cultures, països i continents. Avui, aquí esteu practicant la cultura de l’encontre, ben diversa de la xenofòbia, de la discriminació i de la intolerància que tant sovint veiem. Entre els exclosos es produeix aquest encontre de cultures on el conjunt no anul•la la particularitat, la suma no anul•la la individualitat. Per això, a mi m’agrada la imatge del poliedre, una figura geomètrica amb moltes cares diverses. El poliedre reflecteix la confluència de totes les parcialitats que hi conserven l’originalitat. Res no es dissol, res no es destrueix, res no domina, tot s’integra, sí sí, tot s’integra. Avui esteu també buscant la síntesi entre allò local i allò global. Sé que treballeu cada dia en coses properes, concretes, en el vostre territori, en el vostre barri, en el vostre lloc de treball: us convido també a continuar perquè no deixeu de cercar aquesta perspectiva més àmplia; que els vostres somnis volin ben alt i abracin el tot!

Per això em sembla important la proposta, de la qual alguns de vosaltres m’heu parlat, que aquests moviments, aquestes experiències de solidaritat que creixen des de la base, del subsòl del planeta, conflueixin, estiguin més coordinades, es vagin retrobant, com heu fet vosaltres en aquests dies.

Atenció: mai no fa bé recloure el moviment en estructures rígides, per això he parlat de retrobar-se. I encara menys no ho fa bé d’absorbir-lo, de dirigir-lo o de dominar-lo. Els moviments lliures tenen la seva pròpia dinàmica, és veritat, però hem de mirar de caminar junts. Ens trobem en aquesta sala, que és l’aula del vell Sínode -ara n’hi ha una altra, de nova-, i sínode vol dir precisament ‘caminar junts’: que aquest sigui un símbol del procés que heu iniciat i que esteu portant endavant!

Els moviments populars expressen la necessitat de revitalitzar les nostres democràcies, tan sovint segrestades per innombrables factors. És impossible imaginar un futur per a la societat sense la participació, com a protagonistes, de les grans majories i aquest protagonisme transcendeix els procediments lògics de la democràcia formal. La perspectiva d’un món en pau i en justícia que duri, ens demana de superar la sobreprotecció paternalista, exigeix de nosaltres que creem noves formes de participació que incloguin els moviments populars i animin les estructures de govern locals, nacionals i internacionals com aquell torrent d’energia moral que neix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú. I tot això, amb ànim constructiu, sense ressentiment, amb amor.

Us acompanyo de cor en aquest camí. Diguem junts des del cor: cap família sense casa, cap pagès sense terra, cap treballador sense drets, cap persona sense la dignitat que dóna el treball.

Estimats germans i germanes: continueu amb la vostra lluita, ens feu bé a tots nosaltres. És com una benedicció d’humanitat. Us deixo com a record, com a regal i amb la meva benedicció, alguns rosaris que han fabricat artesans, cartoners i treballadors de l’economia popular de l’Amèrica Llatina.
I tot acompanyant-vos prego per vosaltres, prego amb vosaltres i vull demanar a Déu Pare d’acompanyar-vos i de beneir-vos, de sadollar-vos del seu amor i d’acompanyar-vos en el camí, donant-vos abundosament aquella força que ens manté dempeus: aquesta força és l’esperança, l’esperança que no decep. Gràcies

Traducció: Josep M. Alentà –Catalunya Religió