Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Homilia del Papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dijous 6 de novembre de 2014

Al centre de l'homilia del Papa Francesc, hi ha les dues paràboles la de l'ovella perduda i la de la moneda perduda. Els fariseus i els escribes s’escandalitzen perquè Jesús "acull els pecadors i menja amb ells". "Era tot un escàndol en aquell temps, per a aquesta gent", observa el Papa, que diu: "Imaginem-nos si en aquell temps hi haguessin hagut diaris!". "Però Jesús ha vingut "per això: per buscar els que s'havien allunyat del Senyor".

Aquestes dues paràboles -explica- "ens fan veure com és el cor de Déu. Déu no s'atura, Déu no va fins a un cert punt, Déu va fins al final, al límit, sempre va al límit; no s'atura en la meitat del camí de la salvació, com si digués: 'Ho he fet tot, el problema és d'ells’. Ell sempre hi va, surt, entra en el terreny de joc".

Els fariseus i els escribes, pel contrari, es paren a meitat del camí. A ells els importava que el balanç de guanys i pèrdues els hi fos més o menys favorable i amb això quedaven tranquils. ‘Sí, és veritat, he perdut tres monedes, he perdut 10 ovelles, però he guanyat tant'. Això no entra en la ment de Déu, Déu no és un especulador, Déu és Pare i va a salvar fins al final, fins al límit". I "l'amor de Déu és aquest". Però "és trist -afirma– el pastor a mig camí":

"És trist el pastor que obre la porta de l’església i es queda allà esperant. És trist el cristià que no sent a dins, en el seu cor, la necessitat, d'anar a dir als altres que el Senyor és bo. Però quanta perversió hi ha en el cor d'aquells que es creuen justos, com aquests escribes, aquests fariseus. Ep, ells no volen embrutar-se les mans amb els pecadors. Recordem això, què pensaven, 'Bé, si aquest fos profeta, sabria que aquesta és una pecadora'. El menyspreu. Utilitzaven la gent, després els menyspreaven".

"Ser un pastor a mig camí -afirma el Papa Francesc- és una derrota". "Un pastor ha de tenir el cor de Déu, anar fins al límit" perquè no vol que ningú es perdi:

"El veritable pastor, el veritable cristià té aquest zel a dins: que ningú no es perdi. I per això no té por d’embrutar-se les mans. No té por. Va a on ha d'anar. Arrisca la seva vida, arrisca la seva reputació, s'arrisca a perdre el seu confort, el seu estatus, també perdre en la carrera eclesiàstica potser, però és bon pastor. També els cristians han de ser així. És tan fàcil de condemnar els altres, com ho feien aquests -els publicans, i els pecadors- és tan fàcil, però no és cristià, eh? No és dels fills de Déu. El Fill de Déu va al límit, dóna la vida, com l’ha donat Jesús, pels altres. No pot estar tranquil, mantenint-se a si mateix: la seva comoditat, la seva reputació, la seva tranquil•litat. Recordeu-vos d’això: pastors a mig camí, no, mai! Cristians a mig camí, mai! Això és el que va fer Jesús".

"El bon pastor, el bon cristià -conclou el Papa- surt, sempre està de sortida: surt de si mateix, surt cap Déu, en la pregària, en l'adoració; surt cap els altres per portar el missatge de salvació". I el bon pastor i el bon cristià sap el que és la tendresa:

"Aquests escribes, fariseus no ho sabien, no sabien què era carregar sobre les espatlles l'ovella, amb aquella tendresa, i retornar-la amb les altres al seu lloc. Aquesta gent no sap el que és l'alegria. El cristià i el pastor a mig camí potser sap de diversió, de tranquil•litat, d’una certa pau, però l'alegria, de l'alegria que hi ha en el Paradís, l'alegria que ve de Déu, l'alegria que ve precisament del cor del Pare que ve a salvar! ‘He sentit els gemecs dels israelites i m’he recordat de la meva aliança’. Això és tan bonic, no tenir por que es parli de nosaltres per anar a trobar els germans i les germanes que estan lluny del Senyor. Demanem-li aquesta gràcia per a cadascú de nosaltres i per la nostra Mare, la Santa Església".

Traducció: Pere Prat –Catalunya Religió