Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència general del Papa Francesc a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Dimecres 1 d'octubre de 2014

Estimats germans i germanes, bon dia:

Des del seu origen, el Senyor ha omplert l’Església dels dons del seu Esperit, fent-la així sempre viva i fecunda amb els dons de l’Esperit Sant. Entre aquests dons, es distingeixen alguns que són particularment preciosos per l’edificació i el camí de la comunitat cristiana: es tracta dels carismes. En aquesta catequesi volem preguntar: què és, amb exactitud, un carisma? Com podem reconèixer-lo i acollir-lo? I sobretot: el fet que a l’Església hagi una diversitat i una multiplicitat de carismes, s’ha de considerar des d’un punt de vista positiu, com una cosa bonica o potser com un problema?

En un llenguatge comú, quan es parla de “carisma”, s’entén freqüentment, com una habilitat natural. Es diu: aquesta persona té un especial carisma per ensenyar. És un do que té. Així, davant d’una persona particularment brillant i implicada, s’acostuma a dir: “És una persona carismàtica”. Què significa això? No ho sé, però és carismàtica.” Ho diem així. No sabem allò que diem, però ho diem: “És carismàtica”. Des de la perspectiva cristiana, no obstant, el carisma és alguna cosa més que una qualitat personal, que una predisposició de la qual es pot estar dotat: el carisma és una gràcia, un do ofert per Déu Pare, mitjançant l’acció de l’Esperit Sant. I és un do que esdevé donat a alguns no perquè siguin més valents que els altres o perquè tingui més mèrits: és un regal que Déu ens fa perquè, amb la mateixa gratuïtat i el mateix amor, es pugui posar al servei de comunitat sencera, pel bé de tots. Parlant a un nivell més humà, es pot dir així: “Déu dóna aquesta qualitat, aquest carisma aquesta persona, no per ella mateixa, sinó perquè sigui posat al servei de tota la comunitat.” Avui, abans d’arribar a la plaça he rebut a molts infants discapacitats a la Sala Pau VI. La majoria pertanyien a una Associació que és dedica a la cura d’aquests infants. Què significa? Que aquesta Associació, aquesta persona, aquests homes i aquestes dones tenen el carisma d’atendre als infants discapacitats. Això és un carisma!

Una cosa important que cal sovint subratllar és el fet que un no pot pensar per sí mateix que té un carisma i quin és. Moltes vegades nosaltres havíem escoltat a persones que diuen: “Jo tinc aquesta qualitat, jo sé cantar molt bé.” I ningú té el coratge de dir: “És millor que estiguis callat, perquè ens turmentes a tots quan cantes!” Ningú pot dir: “Jo tinc aquest carisma.” És a l’interior de la comunitat que s’obren i floreixen els dons amb quals ens omple el Pare; i és a l’interior de la comunitat que s’aprèn a reconèixer-los com un senyal del seu amor per tots els seus fills.

Cadascú de nosaltres, aleshores, cal que es pregunti: Quin és el carisma que el Senyor ha fet sorgir en mi, per la gràcia del seu Esperit, i que els meus germans, en la comunitat cristiana, han reconegut i potenciat? I quin és el meu comportament respecte aquest do: jo el visc amb generositat, posant-lo al servei de tots, o pel contrari, el desatent i termina oblidant-se? O potser esdevé en mi un motiu d’orgull, tant com per queixar-me sempre dels altres i pretendre que en la comunitat s’actuï segons el meu parer?” Aquestes són preguntes que ens hem de fer: si hi ha un carisma en mi; si aquest carisma és reconegut per la Església, si estic content amb aquest carisma o si tinc una mica de gelosia pel carisma dels altres, si voldria o vull tenir aquell carisma. El carisma és un do: només Déu ho dóna!

L’experiència més bonica, no obstant, és descobrir quanta pluralitat de carismes i quans dons de l’Esperit el Pare omple la seva Església! Això no ha de ser vist com un motiu de confusió, d’incomoditat: són tots regals que Déu fa a la comunitat cristiana, perquè pugui créixer en harmonia, en la fe i en el seu amor, com un únic cos, el cos de Crist. El mateix Esperit que dóna aquesta diferència de carismes, dóna la unitat de l’Església. És sempre el mateix Esperit. Davant d’aquesta multiplicat de carismes, doncs, el nostre cor s’ha d’obrir a l’alegria i hem de pensar: “Quina cosa més bonica! Tants dons diversos, perquè siguem tots fils de Déu, i tots estimats d’una única manera. Ai, però, si aquest dons esdevenen motiu d’enveja, de divisió, de gelosia! Com recorda l’apòstol Pau a la Primera Carta al Corintis, al capítol 12, tots els carismes són importants als ulls de Déu i, al mateix temps, cap és insubstituïble. Això vol dir que a la comunitat cristiana tenim la necessitat de l’un i de l’altre, i tot do rebut actua plenament quan esdevé compartit amb els germans, pel bé de tots.

Aquesta és l’Església! I quan l’Església, en la varietat del seus carismes, s’expressa en comunió, no pot equivocar: és la bellesa i la força del sensus fidei, del sentit sobrenatural de la fe, que esdevé donat per l’Esperit Sant amb la finalitat, de que junts, puguem tots entrar en el cor de l’Evangeli i aprendre a seguir a Jesús durant la nostra vida.

Avui l’Església celebra la festa de Santa Teresa del Nen Jesús. Aquesta santa, que va morir als 24 anys i estimava tant l’Església, volia ésser missionera, però volia tenir tots els carismes, deia: “Jo voldria fer això, això i això”, tots els carismes volia. I mestres pregava, va sentir que el seu carisma era l’amor. I va dir aquesta bella frase: “En el cor de l’Església jo seré l’amor.” Amb aquest carisma ho tenia tot: la capacitat d’estimar. Demanem avui a Santa Teresa del Nen Jesús aquesta capacitat d’estimar tant a l’Església, d’estimar-la tant i acceptar tots aquells carismes amb aquest amor dels fills de l’Església, de la nostra santa mare Església jeràrquica.

Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió