Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Homilia del Papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 30 de setembre de 2014

Job maleeix el dia del seu naixement, la seva oració es presenta com una maledicció. El Papa Francesc ha centrat la seva homilia sobre la Primera Lectura, en la qual ens mostra com Job maleeix la seva vida. “Ha estat posat a prova –ha recordat el Papa-, ha perdut tota la seva família, ha perdut tots el seus béns, ha perdut la salut i tot els seu cos es va convertir en una nafra fastigosa”. En aquell moment –ressalta el Papa– “la paciència té un final i va dir aquestes coses”. Sonen malament! Però ell estava acostumat a parlar amb la veritat i aquella és la veritat que “ell sent en aquell moment”. També Jeremies –apunta el Papa– “fa servir les mateixes paraules: “Maleeixo el dia del meu naixement”. Està blasfemant aquest home? Aquesta és la meva pregunta –diu Francesc- aquest home que està sol, així, en aquest moment, blasfema?

Jesús, quan es lamenta: Pare, per què m’has abandonat! blasfema? Aquest és el misteri. Moltes vegades jo he escoltat a persones que estan vivint situacions difícils, doloroses que han perdut molt i es senten soles, abandonades, vénen a lamentar-se i es fan aquestes preguntes: Per què? Per què? Es revelen contra Déu. I jo dic: “continua pregant així, perquè també aquesta és una oració”. Era una oració quan Jesús va dir al seu Pare: per què m’has abandonat?”

És una “oració aquella que fa Job aquí. Perquè –evidencia el Papa– pregar és esdevenir un ésser veritable davant de Déu. I Job no podia pregar d’una altre manera”. “Es prega amb la realitat –afegeix Francesc– la veritable oració ve del cor, del moment que un viu.” “Es l’oració dels moments de foscor, dels moments de la vida on no hi ha esperança, on no es veu l’horitzó”:

“I tantes persones, avui dia, estan en la situació de Job. Tanta bona gent, com Job, que no entenen el que els ha succeït, perquè és així. Tants germans i germanes que no tenen esperança. Pensem en les tragèdies, en las grans tragèdies, per exemple, aquests germans nostres que per ser cristians són expulsat de casa seva i ho perden tot: “Però, Senyor, jo he cregut en tu. Per què? Creure en tu és una maledicció Senyor?”

“Pensem en els avis abandonats –continua el Papa–, pensem en els malalts, en tantes persones soles en els hospitals”. Per tota aquesta gent i “també per nosaltres quan anem pel camí de la foscor -assegura Francesc– l’Església prega. L’Església prega! I pren sobre sí aquest dolor i prega! I nosaltres, “sense malalties, sense fam, sense necessitats importants –exhorta el Papa– quan tenim una mica de foscor a l’ànima i ens creiem màrtirs, deixem de pregar” I hi ha qui diu: Estic enutjat amb Déu, no vull anar a Missa!” “Però, per què? –es pregunta el Papa-. “Per una petita cosa”, és la resposta. Francesc ha recordat que Santa Teresa del Nen Jesús, en els últim mesos de la seva vida, “intentava pensar en el cel, i sentia dins de sí, com si una veu li digués: “però no siguis beneita, no et creguis fantasies; saps què t’espera? El No-res!”

“Quantes vegades passem per aquesta situació, vivim aquesta situació. I tanta gent que creu que terminarà en el no-res. I ella, Santa Teresa, pregava i demanava força per anar endavant en la foscor. Això es diu “entrar en paciència”. La nostra vida és massa fàcil, els nostres gemecs són gemecs teatrals. Davant d’aquest, davant d’aquests laments de tantes persones, de tants germans i germanes que estan a la foscor, que pràcticament han perdut la memòria, l’esperança, que viuen aquell “exili de sí mateixos”, són exiliats, també de sí mateixos –res! I Jesús ha fet aquest camí: des de la nit al Cim de les Oliveres fins l’última paraula a la Creu: Pare, per què m’has abandonat?”

Francesc ha assenyalat, finalment, dues “coses” que poden servir: “Primer: preparar-se per quan esdevingui la foscor”, que potser no serà tant dura com la de Job, no obstant, tindrem un temps de foscor.

Preparar el cor per aquest moment. I segon: “Pregar, com prega l’Església per tants germans i germanes que pateixen l’exili de sí mateixos, la foscor i el patiment, sense esperança propera.” És l’oració de l’Església –ha conclòs- per tants “Jesús que pateixen, que estan per tot arreu”.

Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió