Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

   «L’abús sexual infantil: un problema de tota la societat. Cal saber on som per millorar el futur» és el títol de la Jornada, celebrada el 15 de maig passat a Barcelona i organitzada per la Societat Catalana de Pediatria. Un estudi, dirigit pels doctors Félix López i Núria Pereda, revela que el 80% dels abusos a menors es cometen en el si de la família. Aquest i altres estudis proporcionen més dades: el percentatge de persones que han patit un abús sexual durant la infantesa a Catalunya és del 18%, més les noies (19%) que els nois (15%), el 60% de les sospites d’abús sexual a les consultes del pediatra i als serveis d’urgència queden sense confirmar, cada dia es posen en circulació 200 imatges que contenen pornografia infantil. Fins aquí les dades.


 
 
 
 
 
 
El Dr. Vicente Molina, president de la Societat Catalana de Pediatria afirma que «és un tema complicat, que no és tan infreqüent com es pensa en general, però que és molt difícil tant en el diagnòstic com en l’actuació per impedir-lo, sempre buscant la millor opció per al nen o la nena». Afortunadament, els experts han deixat sentir la seva veu. Desafortunadament, però, no se’ls ha escoltat. El ressò mediàtic d’aquest congrés ha estat escàs, per no dir nul.
 
L’Església catòlica, reduïda al clergat i a la jerarquia, ha servit de boc expiatori. Tant se valen les víctimes, que han estat convertides en armes llancívoles per desprestigiar-la. A la part del problema que li pertoca, l’Església s’ha hagut d’obrir a la veritat dels fets, reconèixer les culpes d’uns quants membres, fer un exercici d’humilitat i de transparència així com obrir protocols d’actuació, que posen els pedòfils en mans de la justícia civil. La gran sort de l’Església és que compta amb Benet XVI, un Papa que afronta el problema amb tota cruesa. Les seves mesures són exemplars: carta als bisbes d’Irlanda, procés al fundador dels Legionaris, dimissions de bisbes acceptades... Ha posat el dit a la nafra en descobrir l’arrel del problema a l’interior de l’Església i no voler-se excusar en temes persecutoris. L’Església en sortirà purificada i en disminuiran les víctimes. No les descarto del tot, perquè els trastorns sexuals de la pedofília tenen arrels antropològiques prèvies a qualsevol opció religiosa i poden aparèixer en qualsevol moment. Les indemnitzacions substancioses que l’Església ha lliurat en justícia a algunes víctimes han servit de reclam per satisfer l’avidesa d’advocats sense escrúpols i l’han convertit en un blanc tan fàcil com llaminer.
 
Els mitjans de comunicació han servit d’altaveu a les acusacions d’hipocresia, dirigides contra l’Església (clerical i jeràrquica), però a la vegada han silenciat, també hipòcritament, un percentatge que arriba al 97 o 99% del problema de la pedofília, segons diferents xifres aportades, un 80% del qual, almenys, es troba a la família. Qui es preocupa per les víctimes que hi ha dins d’aquests percentatges tan alts, aliens a qualsevol actuació eclesial? Les ferides són sempre tan profundes com difícils de guarir. Quins enfocaments tan diferents d’alguns periodistes i d’alguns grups de pressió amb les valoracions i diagnòstics dels pediatres, tal com s’ha evidenciat en aquesta Jornada! Qui aixeca la catifa de les famílies i d’altres col·lectius? No es tracta només d’un problema de l’Església catòlica sinó de tota la societat. Ignorar-ho, conscientment, és menysprear les víctimes.