Pensar en gran

Hi ha qui viu pendent només de l’immediat, del que té a la vora, no veu més enllà. Circula sempre amb llums curts. S'instal·la en la miopia existencial. Hi ha qui, per contra, sense desatendre el que té al seu voltant, projecta la seva mirada a l'horitzó i veu la llunyania. Sap quan ha de circular amb llums llargues. Aquesta forma de visió permet pensar en gran. Es tracta de no quedar atrapat en petites coses, com si no existís res més. N'hi ha que volen pensar en gran, però ho confonen amb tenir un ego gran i cauen en la megalomania, definida com «un trastorn de la personalitat, caracteritzat perquè la persona té idees de grandesa, de manera que pot mentir, manipular o exagerar algunes situacions o les persones, per tal d'aconseguir els seus objectius». La visió, en aquest cas, es distorsiona. La maduresa de pensar en gran requereix empetitir l'ego. Si aquesta actitud de pensar en gran no va acompanyada de la humilitat, el desastre està assegurat. La humilitat no cau en el menyspreu de les coses senzilles, que també a la vida cal resoldre, i valora totes les persones sense deixar-se enlluernar per la seva brillantor o ostentació.

El 6 de juny se celebra la festa de Marcel·lí Champagnat, un camperol nascut a Rosey, un petit llogaret de França, el 1789, any de la Revolució. Va ser ordenat sacerdot i, amb els seus companys de seminari, va fundar la Societat de Maria a Lió. Va entendre que aquest projecte havia de tenir una branca més, l'Institut dels Germans Maristes, i va assumir la seva fundació el 2 de gener de 1817, quan tenia 27 anys. Rector de la parròquia de La Valla, un petit poble de muntanya, va saber llegir els signes dels temps, comprometre's a aportar solucions al camp de l'educació de la infància i de la joventut, i enfortir el seu convenciment per pensar en gran des de la força de l'Evangeli. Volia anar de missioner a Oceania, però mai va sortir de França. Tanmateix, el 15 de febrer de 1837, escriu al bisbe de Grenoble: «Tous les diocèses du monde entrent dans nos vues [Totes les diòcesis del món entren en les nostres mires]», frase que repetirà textualment en una altra carta a finals de maig del mateix any, dirigida al bisbe d'Autun, Saône i Loira. Sorprèn que una persona amb el seu currículum tan limitat geogràficament pugui pensar tan en gran com ell. Un carisma avui amb presència a 80 països. Champagnat pensa en el carisma que ha rebut, no en la seva pròpia grandesa. Per a ell era impensable que la seva imatge un dia estaria col·locada a la glòria de Bernini, a la seva beatificació, o a la façana del Vaticà, a la seva canonització. Seguia, però, les empremtes de Jesús, reflectides en les seves últimes paraules abans de l'Ascensió: «quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra.» Pensar en gran, d'això es tracta, des de la convicció d'estar al servei d'un projecte més gran que un mateix i des de la humilitat de no considerar-se font sinó canal per on l'aigua arriba als llocs més insospitats.