Pena de mort

El papa Francesc acaba de reformular l’article 2.267 del Catecisme de l’Església catòlica sobre la pena de mort. Abans aquest article era altament restrictiu, però deixava alguna escletxa oberta: «L’Església no exclou, suposada la plena comprovació de la identitat i de la responsabilitat del culpable, el recurs a la pena de mort, si aquest fos l’únic camí possible per defensar eficaçment les vides humanes de l’agressor injust.» Ara en el nou redactat resulta inadmissible: «L’Església ensenya, a la llum de l’Evangeli, que “la pena de mort és inadmissible, perquè atempta contra la inviolabilitat i la dignitat de la persona”, i es compromet amb determinació a abolir-la arreu del món.» A la carta, datada l’1 d’agost del 2018, el cardenal Ladaria comunica i raona aquest canvi, que ha caigut com la fruita madura després de les posicions dels últims papes sobre aquesta qüestió.

Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar a Roma la germana Helen Prejean, activista contra la pena capital i famosa perquè el seu cas va donar origen a la pel·lícula Pena de mort, dirigida per Tim Robbins i protagonitzada per Susan Sarandon en el paper de la religiosa catòlica. La seva convicció i entusiasme van aguditzar la meva sensibilitat sobre el tema. El cinquè manament és totalment explícit: «No mataràs.» L’evangeli de Jesús no va en cap altra direcció. No obstant això, la cultura imperant sovint ha dificultat una autèntica comprensió de la Bona Notícia. La filosofia aristotèlica, segons la qual la persona és un element de la societat, pot servir de justificant de la pena de mort. Tot es reduiria a l’equivalent d’amputar un braç o un peu. La pèrdua beneficiaria el cos social. La vida humana és secundària. D’aquesta manera s’oblida «la inviolabilitat i la dignitat de la persona».

Per als cristians, la formulació del papa Francesc no deixa cap dubte. Però no es redueix a un tema doctrinal. Va més enllà. Apunta a un compromís determinat per abolir-la arreu del món. Queda molta feina per fer.