Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ernest Maragall, conseller d’Educació, preguntat per Jordi Basté a RAC-1 sobre si és passar-se de frenada proposar, com va fer el Consell Escolar de Catalunya, canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa pel seu contingut religiós, va respondre: «Estic d’acord amb vostè [és passar-se de frenada]. No penso pas fer-ho.» Resposta clara i contundent. Ramon Bassas, conseller del PSC a Mataró (al seu blog de www.catalunyareligio.cat), qualifica aquesta pretensió de «calendari papanata» i pensa que «respon al prejudici contra la religió (contra la religió catòlica per ser més concrets) que presideix algun dels corrents d’opinió amb més crèdit en segons quins mitjans i ambients».

Vaig reflexionar, a l’article de la setmana passada, sobre el fals respecte i la manipulació d’eliminar les referències cristianes apel·lant «no voler ferir la sensibilitat» dels que tenen altres creences o que són immigrants. Però avui vull apuntar tres pràctiques possibles: l’eliminació, la substitució i la inclusió.
 
a) L’eliminació condueix al buit, amb el risc que sigui posteriorment omplert per succedanis imprevisibles. Exemple, la destrucció de l’estàtua de Buda més gran del món, a la província de Bamiyan (Afganistan), pels talibans ultraortodoxos mitjançant míssils antiaeris, tancs i dinamita. Resultat, incultura i desolació. Hem de diferenciar entre l’acte de fe i la seva expressió cultural. En el cas del crucifix, els tribunals italians ho tenen clar. El consideren símbol de la civilització del seu país i no renuncien a situar-lo a les aules de les escoles públiques. José Ignacio González Faus comenta: «El significat d’aquest símbol creient no és només religiós sinó cultural. Als pares que promouen aquesta causa els demanaria que es preguntin sincerament què és el que volen allunyar: si el record de Jesús de Natzaret o la memòria dels crucificats de la terra. Prescindint de qui creguem que és el crucificat, aquest és una víctima cruel del poder. Treure’l a seques té el perill de substituir una víctima per un buit. Prometre davant d’algú clavat en una creu no és com prometre davant del no-res o davant del retrat del rei.»
 
b) La substitució implica una eliminació d’allò anterior amb una proposta nova. Es pot fer de manera subtil o de manera evident. Poso per exemple la mesquita de Còrdova. Des del segle VI, la basílica visigòtica de Sant Vicenç era el temple cristià més important de la ciutat. Després de la conquesta pels sarraïns, es va expropiar el temple, es va destruir completament i sobre la base Abderraman I va iniciar la construcció de la famosa mesquita, que va concloure Almansor. Alguns dels corrents d’opinió als quals es refereix Bassas, opten a aquesta postura, quan no han aconseguit l’eliminació. Vacances de Nadal per vacances d’hivern. Els pessebres per paisatges d’hivern... fins arribar al ridícul, com Iu Forn va evidenciar amb el seu humor característic, quan va afirmar que queda prohibit celebrar el Nadal.
 
c) La inclusió. Els dies de la setmana es mantenen amb les referències llatines i jueves, amb la incorporació del diumenge com a dia del Senyor. La proposta cristiana del matrimoni respecta les bases del dret civil romà, etc. Però segueixo amb l’exemple de la mesquita de Còrdova. Quan sant Ferran, el 1236, va conquerir la ciutat va convertir, amb retocs, la mesquita en la catedral de Santa Maria. Avui es parla de la Mesquita-Catedral de Còrdova. L’espai va recuperar-ne l’ús cristià primigeni, conservant elements significatius de la mesquita. Gràcies a aquesta apertura dels cristians, que no van tornar mal per mal destruint la mesquita, avui podem anar a Còrdova per admirar aquesta construcció que ens submergeix en la riquesa dels segles passats.
 
La fe transcendeix aquestes batalles, però la cultura se’n ressent profundament. Els que es passen de frenada sembla que ho ignoren.
 

Catalunya Cristiana, Núm. 1.573 - 12 novembre 2009