Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

A l’alba de la humanitat, «es parlava una sola llengua» (Gn 11,1). Déu va observar que els homes volien construir una torre que arribés fins al cel. Per obstruir que aconseguissin tot el que es proposaven, els va castigar de manera que deixessin de ser un sol poble i de parlar un sol idioma. Els autors del text bíblic van explicar d’aquesta manera l’existència de pobles diferents i la diversitat d’idiomes. Enyorança d’una uniformitat somiada. Una lectura fonamentalista veu aquests fenòmens com una sanció divina i reflecteix una nostàlgia per una llengua única. Un problema afegit consisteix a determinar quina és aquesta llengua única. En alguns casos, s’endevina la resposta: la llengua d’aquells que no admeten la pluralitat lingüística. Babel ha donat nom a algun fòrum que manté aquesta mentalitat i que lluita en consonància amb aquests plantejaments.

La visió neotestamentària és radicalment diferent. Després de la vinguda de l’Esperit Sant, els apòstols deixen de ser monolingües i comencen a parlar altres llengües. Es dirigeixen a una multitud internacional. Persones procedents de països diferents entenen el seu discurs en la seva llengua materna. Una realitat meravellosa de la traducció simultània. Sintonia humana en la diversitat d’idiomes, que deixa de ser un problema. El mateix Jesús no parlava les llengües imperants, com el llatí i el grec. Les seves paraules més entranyables recollides en els textos evangèlics estan en arameu, una llengua minoritària. També minoritzada. La llengua dels invasors va ser utilitzada per posar un rètol a la part superior de la creu, instrument de la seva execució al Gòlgota.

La Constitució espanyola, malgrat les seves deficiències, va voler posar fi a una prohibició de les llengües (català, euskera i gallec) que imperava durant el franquisme i els va dedicar l’art. 3 garantint-ne la cooficialitat als seus territoris, i valorant-les com a riquesa i com a patrimoni cultural objecte de respecte i protecció especial. Els que s’han apropiat més de la lletra de la Constitució són els que s’han allunyat més del seu esperit. Llengua única sense admetre com a espanyoles totes les que reconeix el text constitucional. Flac favor. Fins i tot les han vetat aBrussel·les per impedir un major reconeixement europeu. Estem immersos en una enèsima batalla per la pervivència del català. Fins i tot el TC ha hagut de tombar les pretensions d’espanyolitzar que la volen reduir acendra. L’Església, a partir del Concili, va reduir el llatí a un element simbòlic de comunió. Per ser cristià no cal renunciar a la llengua pròpia. L’Església admet la pluralitat. Està lluny de Babel, perquè la força de l’Esperit consisteix a mantenir la unitat en la diversitat. Hi ha partits que trafiquen amb la llengua perquè no han entès mai la riquesa de la diversitat. Encara més, han atacat frontalment el català per interessos electoralistes i perquè continuen instal·lats en l’esquema de Babel. La baralla entre PP i Cs té i tindrà un cost elevat per a la convivència. Espanya té un dilema: o integra la seva pluralitat o desintegrarà un projecte per a tots.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.