Una dona, en el transcurs d’un seminari de treball i creixement personal, exposa davant del grup que està vivint un moment una mica difícil. Ha fet molt per la seva família, i també pels altres, però ara sent el desig d’estar sola i d’atendre millor les seves necessitats personals. Vol temps per a ella. Se sent una mica confosa, fins i tot insatisfeta. Es troba en un període de recerca. El passat ja no dona més de si, però el futur encara no ofereix garanties. Endevinant-li l’edat, li dic que pot trobar-se en la crisi espiritual de la meitat de la vida. Fins ara ha lluitat per molts objectius, ha aconseguit moltes coses, s’ha desenvolupat professionalment, ha construït la seva família… El problema és que ha canviat la pregunta. Ja no es tracta de què pot fer o assolir, sinó de quin sentit té allò que fa. La pregunta pel sentit endinsa, com cap altra, en la dimensió espiritual de la vida. Freud queda enrere i apareix Jung.
Dante Alighieri inicia la seva obra cabdal, la Divina Comèdia, amb aquests versos: «A mitjan camí de la vida, em vaig trobar en una selva obscura perquè havia perdut la ruta». Els monjos antics anomenaven aquest estat anímic amb la paraula accedia. Els diccionaris la relacionen amb la mandra, la deixadesa, la tristesa, l’angoixa i l’amargor. En aquest escenari, la temptació de la fugida —de deixar-ho córrer— apareix amb força. En gairebé totes les temptacions, la fugida sol ser la millor resposta, perquè l’enfrontament no augura un bon resultat. Tanmateix, en el cas de l’accedia, el remei és la resistència, molt més costosa que fugir. Aguantar. Posar llum és una gran ajuda.
En la primera part de la vida, aquesta dona s’ha cuidat molt dels altres. S’hi ha lliurat del tot, fins i tot de manera meritòria, però ha comès un error: oblidar-se d’ella mateixa. No ha estat prou conscient de les seves necessitats i les ha desateses. En la segona part de la vida, pensa a resoldre-les, a dedicar-se més temps, a despreocupar-se dels altres. Aquí es dibuixa un nou error: oblidar-se dels altres. En els grups de creixement personal es detecta amb facilitat aquesta llei del pèndol: de l’oblit d’un mateix es passa a l’oblit dels altres. Es desactiven responsabilitats i compromisos contrets, i un s’encercla en la bombolla dels propis somnis. S’ha tornat a caure en la trampa. El manament continua plenament vigent, tant en la primera com en la segona part de la vida: estimar els altres com a un mateix.
Caminar cap a la plenitud implica atendre simultàniament aquestes dues dimensions, sense sacrificar-ne cap. Jesús dedicava molt de temps a guarir els malalts i a ensenyar els qui l’escoltaven, però sempre trobava espais per retirar-se tot sol a la muntanya, a un lloc solitari, per sintonitzar el seu cor amb l’Esperit i pregar. Sabia compaginar les seves necessitats personals amb la seva missió. El cor i els pulmons segueixen aquest ritme binari: sístole i diàstole, inspiració i expiració. A la vida també cal harmonitzar l’amor a un mateix amb l’amor al proïsme. Perdre’n un dels dos és perdre-ho tot. La tasca, en aquest moment vital, la defineix amb precisió el llibre de Viktor Frankl: L’home a la recerca de sentit.
