La mort de Joan Pau I

A finals del passat mes de juny, dos italians em van convidar a sopar en un restaurant situat a la Via Flaminia de Roma. M'hi uneix una bona amistat i uns interessos formatius en el camp de la psicologia i de l'espiritualitat sobre els quals vam compartir reflexions i punts de vista. Es van tocar també altres temes. De forma inesperada, una d’aquestes persones va relatar les seves vivències relacionades amb el papa Joan Pau II i, més especialment, amb el P. John Magee, secretari personal dels papes Pablo VI, Juan Pablo I i Juan Pablo II. Va sortir a col·lació també la mort del papa Joan Pau I, sobre la qual s'han realitzat innombrables conjectures i acusacions d'enverinament, etc. Em vaig sentir privilegiat d'escoltar aquesta persona, lúcida i clarivident, en aquella època jove i sense una rellevància social determinada, que havia rebut informacions directes i confidencials del P. John.

Resumeixo la seva narració. Cada matí les religioses preparaven cafè per al papa i el col·locaven molt d'hora a l’antecambra. Passat un temps, la monja va veure que el cafè encara hi era i es va preocupar perquè mai no havia succeït que el papa no prengués el cafè. Immediatament va trucar al pare John, que va entrar de pressa i va trobar el papa Luciani mort al llit, amb la llum de l'habitació encara encesa. Sens falta, el pare John va trucar al doctor Buzzonetti (el metge del Vaticà que havia atès diversos papes al llarg del seu mandat), que constatà la mort atribuint-la a un infart, En efecte, tot seguit es va confirmar. La història és simple i lineal. Fins i tot un membre de la família del papa, potser el seu germà, va testificar que Luciani patia patologies relacionades amb el cor. Per què aquests fets es van transformar en relats paranoics d’homicidi, d'enverinament, de complot, d'insinuacions absurdes? Si d’una part hi ha gent sempre disposada a crear aquests relats, d’altra, cal reconèixer que un esdeveniment d’aquestes dimensions no es va gestionar bé. La negació de les autoritats vaticanes a practicar una autòpsia (cap papa havia estat sotmès a una autòpsia) i un amortallament fet en temps massa breu van disparar els dubtes i van quedar massa preguntes sense resposta, quan la realitat era senzilla i diàfana.

Recentment, Sanna Mirella Marin, primera ministra finlandesa, a partir de la seva participació alegre i desimbolta en una festa divulgada en un vídeo va ser acusada d'haver-se drogat. L'oposició política i altres parts interessades van disparar els rumors, sense cap evidència. L'objectiu era danyar la seva reputació. Ella es va sotmetre voluntàriament a la prova i els resultats van ser negatius. No obstant, l'objectiu s'havia complert: danyar el personatge.

Si Albino Luciani, el papa Joan Pau I, convertit en protagonista d'un thriler, hagués conegut les fabulacions sobre la seva mort, no hagués deixat de somriure, com sempre va fer en vida.