Una de les pintures més famoses del món es troba a la Capella Sixtina del Vaticà. Es tracta del Judici Universal, obra de Miquel Àngel. Inspirada en el capítol 25 de l’evangeli segons sant Mateu, descriu la sentència final i definitiva. Aquí hi ha en joc la vida eterna, una tema de màxima importància. Quins seran els criteris de valoració? A partir de quins paràmetres s’avaluarà l’existència de cada persona perquè mereixi una sentència favorable o condemnatòria? En el text, queda clar: l’amor fratern. Aquesta resposta travessa tota la història de la humanitat a partir de la pregunta que Déu formula a Caín: «On és el teu germà Abel?» (Gn 4,9). En la persona de qualsevol necessitat: famolenc, assedegat, malalt, despullat, empresonat...
A Lluc 6,36-38 es complementa la visió del Judici Final. Es tracta de ser compassiu i misericordiós com Déu. No es mira el pobre com una dada estadística, sinó com una persona, que és el meu germà i la meva germana. Per això, calen entranyes de misericòrdia. L’evangelista Lluc posa en boca de Jesús la clau: tu rebràs de Déu el mateix tracte que tu donis als altres. No vols ser jutjat? No jutgis. No vols ser condemnat? No condemnis. Vols ser absolt? Absol. Vols que Déu et doni? Dóna. Nosaltres mateixos som la nostra pròpia mesura. Amb les nostres mans podem establir la mesura que Déu aplicarà a la nostra vida.
La indicació de Jesús és clara: «Feu als altres el que vulgueu que us facin a vosaltres.» El criteri surt del meu interior i motiva la meva conducta. No s’ha de malinterpretar el text. No s’està dient que els altres em tractaran com jo vull ser tractat, sinó que jo estimi els altres tal com voldria ser estimat. Déu és la meva garantia. No és estrany que en aquest context Jesús ens proposi estimar els enemics. Déu estima a tothom, sense excepció, encara que no sigui estimat per tothom. Aquest és el criteri per a la nostra vida. En la paràbola d’un pare que tenia dos fills, el pare actua sempre amb llibertat i amor, malgrat que el fill pròdig hagi dilapidat la part de la seva herència i torni a casa per convertir-se en servent i no morir de fam. El pare fa una gran festa perquè l’amor, l’alegria i la misericòrdia són la mesura del seu comportament. No és correspost no pel fill petit, que s’allunya de casa i gasta la seva fortuna de manera irresponsable, ni pel fill gran, que és incapaç de compartir l’alegria paterna. No són els fills els qui marquen la conducta del pare, com no són els altres els que han de marcar la nostra. La referència és el pare. La seva compassió i la seva misericòrdia. Aquestes indicacions de Jesús destrueixen els criteris mercantilistes en les nostres relacions: dono a qui em dóna i estimo qui m’estima. La proposta evangèlica de Jesús va molt més enllà. No és fàcil entendre-la, perquè ens costa submergir-nos en l’immens cor de Déu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.