Busco a internet el text d’un discurs. Crec que la font és fiable. Me’l imprimeixo i me’l fico a la cartera. Surto al carrer. Mentre camino, els meus pensaments s’entrellacen amb els sentiments. Un còctel estrany.
Sembla que vivim en un món aclaparat per les amenaces i per la intemperància d’un polític omnipresent. Alhora, la resposta que obté dels seus col·legues internacionals és de subordinació, generada pel temor. Potser no és res més que una variant actual de la indefensió apresa.
Un cop al metro, desplego el paper i començo a llegir-lo. Em trobo amb un discurs que passarà a la història. Es tracta d’una reflexió clara, serena, lúcida… sense petulància, però sense arronsar-se.
Mark Carney, primer ministre del Canadà, va intervenir al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, a Suïssa, el passat 20 de gener. L’inici no pot ser més rellevant: «Avui parlaré de la ruptura de l’ordre mundial, del final d’una ficció agradable i de l’inici d’una realitat brutal en què la geopolítica de les grans potències no està sotmesa a cap restricció». Fa 2.500 anys, en el marc de la Guerra del Peloponès, Tucídides ja havia afirmat: «Els més forts determinen allò que és possible i els dèbils ho accepten». Carney no es plega: analitza quines són les opcions que ens queden. Es remet a un altre gran polític, Václav Havel, quan va escriure un assaig titulat El poder dels sense poder. Denuncia que el poder del sistema no prové de la seva veracitat, sinó de la voluntat de cadascú d’actuar com si fos veritat. Per això, Carney sentencia que ens trobem en plena ruptura, no en una simple transició. Considera impossible viure de la mentida d’un benefici mutu gràcies a la integració quan aquesta esdevé la font de la teva subordinació.
La solució apunta a reforçar l’autonomia estratègica i la protecció de la sobirania, però fer-ho de manera col·lectiva i col·laborativa. Per això, Carney aposta pel realisme basat en valors, segons l’expressió d’Alexander Stubb: la prohibició de l’ús de la força, excepte en els casos previstos per la Carta de les Nacions Unides, i el respecte dels drets humans. El seu al·legat defensa que les potències mitjanes han d’actuar conjuntament. La raó que esgrimeix és molt gràfica: «Si no ets a la taula, ets al menú». El dilema que s’obre davant els països intermedis és competir entre ells per obtenir favors o unir-se per crear una tercera via amb pes propi.
Carney és conscient que l’antic ordre no tornarà. Afegeix que no hauríem de lamentar-ho: la nostàlgia no és una estratègia. La seva convicció és que, a partir d’aquesta ruptura, podem construir alguna cosa millor, més forta i més justa. En acabar la lectura del text, els meus pulmons s’omplen d’aire fresc.
Una psicòloga iraniana sol dir-me que, davant les dificultats, cal una resiliència constructiva: la capacitat d’adaptar-se i de sobreposar-se a situacions adverses, orientada cap al creixement i l’enfortiment a llarg termini.
Ni més. Ni menys.
