Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

LeBron James és un jugador extraordinari de la NBA. Fa 2,03 m i pesa 113 kg. Si el comparo per atzar amb una de les persones que veig al metro, que posem que fa 1,57 m i que pesa 52 kg, la diferència resulta evident. Encara més si els poguéssim posar l’un al costat de l’altre. LeBron James és famós i conegut. L’altra persona, desconeguda i anònima. Tenen alguna cosa en comú? Sí. En primer lloc la seva dignitat. Tots dos són igualment dignes, qualitat inherent a la persona. No és més digne l’un que l’altre. Aquest fet és més substancial que les seves diferències d’alçada, de pes i de reconeixement social. Passa el mateix amb les llengües. El català i el castellà, com a idiomes més parlats a Catalunya, tenen en essència la mateixa dignitat. Ni més ni menys. Com el danès, el khmer, l’anglès, el suahili, el rus o l’italià. Totes les llengües tenen la mateixa dignitat. Per tant, totes mereixen el màxim respecte.

Des de l’òptica del poder, hi ha importants diferències, que se sustenten en el nombre de parlants, la seva expansió geogràfica, la seva incidència en el camp de l’economia, el seu ús als mitjans de comunicació... Tenir darrere la força d’un Estat no augmenta la dignitat, sinó el poder. En alguns casos, la prepotència i l’afany colonitzador. El català, després de la derrota militar del 1714, va perdre poder, però no la dignitat. El castellà, com qualsevol llengua, té la seva dignitat i bellesa. L’ús prepotent i invasiu per part dels poders públics espanyols ha estat el problema. La dictadura franquista en va prohibir la utilització en l’educació i en l’espai públic. L’adveniment de la democràcia va permetre un primer respir, però no van desaparèixer mai els tics de sempre, que actualment s’han accentuat. Encara més, ara pitjor que abans. La dictadura no va pretendre trencar la unitat lingüística del català, que sí que s’ha fet en aquests darrers decennis des de l’àmbit polític. Els partits hegemònics han evidenciat la seva manca profunda de respecte i la seva nul·la observança de l’art. 3.3 de la Constitució, que tant esgrimeixen com a text gairebé sagrat. Els conflictes, la persecució judicial, la fragmentació lingüística, l’atac frontal a la immersió com a mesura debilitadora de la llengua i com a ruptura de la societat... La llengua, un dret fonamental conculcat.

El Compendi de la Doctrina Social de l’Església és totalment explícit. Catalunya, com a nació, té «un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura» (art. 159) i com a minoria té «dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua» (art. 387).

En un curs de formació de terapeutes, vaig preguntar als assistents la relació entre llengua i teràpia per tenir en compte la sensibilitat del pacient. La resposta d’una dona en castellà va ser: «Jo sóc partidària que només hi hagi una llengua...» És clar, la seva. Però el més greu és no entendre la pluralitat, que conté una dificultat de comunicació, a la vegada que implica un reconeixement i un respecte a la dignitat de les persones i els pobles. Queda tant per fer!

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.