El papa Francesc no s’ha rentat les mans. Ha desitjat convertir-se en «intèrpret del crit que, amb angoixa creixent, s’aixeca en totes les parts de la terra, en tots els pobles, en cada cor, en l’única gran família que és la humanitat: és el crit de la pau!» (1 de setembre). Va proposar una jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria, al Pròxim Orient i arreu del món, que s’ha portat a terme el 7 de setembre.
Si l’escalada de violència creix al mateix nivell que augmenta l’oposició del Papa a la guerra, serà interessant observar si es produeixen represàlies sobre la seva figura o sobre l’Església catòlica. Quan el papa Joan Pau II es va oposar rotundament a la guerra de l’Iraq, propulsada per Bush, acompanyada pels seus acòlits Blair i Aznar i escenificada a la cimera de les Açores, van començar a circular els dossiers sobre la pederàstia, que dormien amenaçants a les prestatgeries dels serveis d’intel·ligència nord-americans. Es van ressuscitar casos dels anys 60 i 70... Per anul·lar el missatge, calia desprestigiar els missatgers. Com que hi havia grans dosis de veritat en aquests informes, l’Església va quedar totalment esquitxada. Dolorós, molt dolorós, pensant especialment en les víctimes. El focus mediàtic es va concentrar en l’Església catòlica, i va deixar en la penombra moltes altres institucions, la qual cosa no beneficia les víctimes. A l’Església no hi va haver transparència quan es van produir els casos, però tampoc no n’hi va haver en qui tenia els informes i va esperar fer-los públics fins a veure beneficiats els seus interessos, sense pensar en el bé de les víctimes. La purificació que ha suposat afrontar la veritat representa un gran bé per a l’Església i actualment les mesures són dràstiques i fulminants. N’hi ha prou de veure que a la primera part de la web del Vaticà hi apareix una icona amb aquest títol: «Abusos contra menors. La resposta de l’Església.»
El Papa crida a favor de la pau, malgrat que pot incomodar el poderós Obama i els interessos mesquins que promouen la guerra. Si pateix represàlies, caldrà afrontar-les, però no ha de callar. El seu diagnòstic és encertat: «També hi ha “violència, divisió, rivalitat, guerra”. Això passa quan l’home, cim de la creació, deixa de mirar l’horitzó de la bellesa i de la bondat, i es tanca en el propi egoisme. Quan l’home pensa només en si mateix, en els propis interessos i es col·loca al centre, quan es deixa fascinar pels ídols del domini i del poder, quan es posa al lloc de Déu, aleshores fa malbé totes les relacions, ho espatlla tot; i obre la porta a la violència, a la indiferència, al conflicte» (Vetlla de pregària de la pau, 7 de setembre).
La pregunta fonamental que recorre tota la història: «On és el teu germà Abel?» Viure el projecte de Déu a la història i acceptar les propostes de l’evangeli constitueix el nucli de la revolució autèntica de l’amor. La guerra és la seva antítesi. La pau, el seu fruit.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.