La il·legalitat com a deure

El respecte a la legalitat es pot considerar una actitud ciutadana desitjable i exigible. De vegades, actuar en contra de la legalitat, malgrat els inconvenients i els riscos que implica, és la solució. Més encara, constitueix un deure ètic.

Any 1955, 1 de desembre. Rosa Parks, treballadora en uns grans magatzems, puja a un autobús a Montgomery (Alabama, EUA) i s’asseu a la part de darrere, en un dels llocs permesos per als negres, els indígenes, els orientals... A les properes parades, s’incorporen uns quants blancs, que es queden drets. El conductor, en adonar-se’n, atura l’autobús i indica a tres dones que s’aixequin i que els cedeixin els seients. La Rosa, en contra de les ordenances municipals, s’hi nega. Per això, és arrestada, jutjada i condemnada. Els companys d’una associació a favor dels drets civils, que tenen com a portaveu un jove pastor Martin Luther King, poc coneguts aleshores, inicien un dia de protesta i de boicot, que es prolonga més d’un any fins que, després de mil tortuositats jurídiques, el Tribunal Suprem dels Estats Units declara inconstitucional la segregació racial als autobusos. La senyora Parks va morir a l’octubre del 2005, als 92 anys. És la primera dona negra que va ser vetllada al Capitoli de Washington.

Per què aquell dia no es va aixecar per cedir el seient a un blanc, com havia fet tantes vegades? La seva resposta va ser «perquè estava cansada». Quan la legalitat és injusta, ha de ser combatuda per mitjans justos, democràtics, pacífics, però no s’ha d’admetre com una realitat immutable. El canvi es va produir perquè hi va haver una persona, Rosa Parks, que va assumir el símbol de la denúncia, però a més perquè un col·lectiu, dinamitzat per Martin Luther King, no va desistir fins a aconseguir la fi de la discriminació. Més de 40.000 persones negres s’hi van veure involucrades i van aguantar el tipus durant 381 dies sense pujar a l’autobús. Van experimentar moltes incomoditats en els desplaçaments i van haver de buscar alternatives. Va ser dur, molt dur. Però van vèncer perquè, tot i que la llei no estava de part seva, la justícia donava ales al seu projecte. No sempre el que és legal és just ni el que és il·legal és injust. Cal saber discriminar amb molt de criteri. En això no hi ha propostes anarquistes, sinó projectes de gran profunditat ètica. Aquí rau la diferència. Ara, que han passat més de 50 anys, la solució ens sembla normal, però mentre passava els que defensaven la segregació dels negres creien que tenien tota la raó.