Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Un divendres d’octubre al matí. Dues senyores acaben d’arribar a Barcelona. De les andanes del tren, pugen a la superfície de la plaça d’Espanya. Davant dels seus ulls apareixen les torres venecianes, el monument escultòric dissenyat per l’arquitecte Josep Maria Jujol, i l’edifici cilíndric de Las Arenas. Van a buscar l’autobús per anar al centre de la ciutat. En el breu trajecte per arribar a la parada, una de les dues trepitja un fleix de terra. El fleix és una tira de plàstic resistent tancada sobre ella mateixa per assegurar els paquets i les bales de certes mercaderies. Quan trepitges una part del fleix, aquest s’aixeca i es converteix en un llaç que fa ensopegar l’altre peu i la persona cau a terra, sense defensa possible. La dona, de vuitanta anys, experimenta un gran dolor. S’ha trencat alguna cosa. La història es torna a repetir inexorablement: acumulació de persones, trucada a l’ambulància, urgències de l’hospital Clínic, dolor, molt dolor, fractura del fèmur, trasllat a un hospital comarcal, l’endemà operació amb la inserció d’un clau... La jornada es presentava esperançadora, però es trunca per culpa d’un fleix qualsevol, llançat de manera irresponsable per algú anònim que no va saber o no va voler llançar-lo a la paperera. Aquesta distracció provoca que aquesta persona hagi de fer un recorregut llarg i dificultós per culminar-ne la recuperació. Una família que ha vist trastornat el seu ritme quotidià. Una distracció. N’hi ha prou amb una distracció. Una irresponsabilitat. N’hi ha prou amb una irresponsabilitat perquè altres persones pateixin unes conseqüències oneroses en la seva vida. No és el primer cas. Probablement, per desgràcia, tampoc no serà l’últim.

La vida està feta de petits detalls. La convivència s’enriqueix quan es té cura de les pràctiques que semblen insignificants. S’acostuma a dir-ne civisme. Però hi ha més. Es tracta de tenir la capacitat de no tancar-se en el propi ego, en la presó dels propis capricis, com si no hi hagués ningú més al món. Pensar en l’altre, respectar-lo, estimar-lo. Les altres persones són importants per elles mateixes. Tenen la seva dignitat. Quan les tracto adequadament, visc amb dignitat. Quan ni les considero ni me’n preocupo, quan les utilitzo per als meus interessos o quan no les tinc en compte... sóc jo qui em degrado. Somriure als altres, ser amable amb ells, cedir el seient amb delicadesa a l’autobús o al metro, a la nit respectar el descans dels veïns sense vociferar amb una cervesa a la mà, tirar les burilles als cendrers, atendre una persona gran, respondre amb amabilitat a un turista que pregunta, saber mirar més enllà de la pantalla del mòbil per adonar-me del meu entorn humà, evitar que un col·lectiu hagi de ser un oient obligat de les meves trucades telefòniques en veu alta, dir hola, dir adéu, bon dia i bona tarda... Sense caure en cursileries, però sense quedar-se tancat en la bombolla narcisista de pensar que només existeixo jo.

Per construir el món, calen moltes coses. Però, per destruir-lo, només un fleix.