El faraó vol frenar la natalitat dels israelites (Ex 1,1-2,10). Sap que es poden convertir en un poble més nombrós i fort que el seu. Decideix actuar amb habilitat. Comença oprimint-los amb treballs feixucs, però no s’esporugueixen i creixen més en nombre. Continua i mana a les llevadores hebrees que quan les dones israelianes tinguin un fill el facin morir. Només les nenes poden quedar amb vida. Desobeeixen el rei i li donen excuses que puguin ser acceptables. Finalment, mana que tot nen nascut dels hebreus sigui llençat al Nil. Un matrimoni de la tribu de Leví incompleix l’ordre. En veure’l tan bonic, l’amaguen durant tres mesos. Sense poder-lo amagar durant més temps, el posen en una cistella de papir, entre els joncs, a la vora del riu. La seva germana, a distància, el vigila per veure que no li passi res dolent.
La filla del faraó baixa a banyar-se al riu. Descobreix la cistella. Hi veu un nen que plora i se’n compadeix. La germana del nen li ofereix una dida, que resulta ser-ne la mare, perquè el criï. La filla del faraó li diu: «Pren aquest nen i cria-me’l. Jo t’ho pagaré.» Quan el nen ha crescut, la mare el porta a la filla del faraó, que l’adopta com a fill. Li posa el nom de Moisès, que significa «tret de l’aigua». Tendresa enfront del poder del faraó. Vida enfront de l’ordre de mort. Moisès fa un tomb a la història i deslliura el seu poble de l’opressió.
Quan l’existència es planteja com una lluita de poder, quan es vol dominar els altres a qualsevol preu, quan preval l’ego sobre l’amor... el resultat és la manca de llibertat, l’opressió i la mort. Una història que es repeteix al llarg dels segles. En aquest cas, el valor de les dones s’oposa a les ordres sense entranyes. Les dides, la família, la filla del faraó desobeeixen l’ordre reial perquè estimen i respecten la vida. Si una persona vol triomfar, sovint sacrifica el nen o la nena interior a l’altar dels seus desitjos. Aquí en comença la destrucció. Només la compassió, la misericòrdia i la tendresa salven de la mort. La filla del faraó es mou per criteris diferents dels del seu pare. Ningú no pot tenir un desenvolupament personal profund i sincer a costa dels altres.
En clau social es pot afirmar que les polítiques que des de sempre promovia el faraó avui es continuen adaptant pels règims totalitaris o pels sistemes neoliberals. El preu sempre és el mateix: la vida dels altres. En clau interior, el faraó és l’expressió de l’ego que vol ofegar en l’ànsia de poder la tendresa del nen que cadascú porta a dins. Salvar-lo de les aigües implica aconseguir el predomini de la veritat, de l’amor i de la llibertat. L’ego no compagina mai amb la innocència de la infància, per això la vol eliminar. Afortunadament, apareix la filla del faraó i Moisès és salvat de les aigües.
