L'estupidesa humana

Els diccionaris defineixen l'estupidesa d'una manera imprecisa. Es perden matisos en l'intent de buscar el seu significat. M'ha arribat de forma casual la versió francesa d’un petit llibre de Carlo M. Cipolla, titulat Les lois fondamentales de la stupidité humaine. En la tercera llei, que considera una regla d'or, afirma: «Una persona és estúpida si causa dany a una altra persona o grup d'individus sense obtenir-ne per a si cap benefici o provocar-se fins i tot eventualment pèrdues. ». Els estúpids malmeten els altres i es malmeten a si mateixos. Un bandit perjudica els altres, però busca un benefici propi. Aquest comportament, tot i ser inacceptable, sembla més comprensible.

Cipolla pensa que se subestima el nombre d'individus estúpids que hi ha al món. Són molts més dels que pensem. Més encara, creu que la probabilitat que un individu sigui estúpid és independent de totes les seves altres característiques. Creu que aquest fet està més vinculat a la natura que a la cultura. S'està imposant en l'actualitat un corrent segons el qual tot es redueix a cultura. Per això, arriba a afirmar: «Tinc la ferma convicció que els homes no són iguals, que uns són estúpids i d'altres no, i que la diferència depèn de la natura i no dels factors culturals». Així com la natura en si mateixa regula de forma misteriosa els percentatges d'homes i dones, la proporció d'estúpids sembla seguir el mateix cànon en totes les cultures, països, gèneres, classes socials... arribant a la conclusió que una fracció corresponent de premis Nobel també és estúpida. No hi ha col·lectiu que se salvi d'aquest percentatge constant en la humanitat. Si una persona estúpida, segons Cipolla, es troba en una situació de poder, sigui buròcrata, general, polític, cap d'estat o dignatari religiós, el dany ocasionat és molt més important. N'hi ha prou de repassar les pàgines de la història per adonar-se de la gran proporció d'estúpids que passen a la posteritat per les barbaritats que han dut a terme. No és d'estranyar que l'autor del llibre conclogui que «l'estúpid és més perillós que el malvat».

Em queda un interrogant: ¿el fet que jo escrigui sobre l'estupidesa em deslliura de formar part d'aquest percentatge fatídic d'estúpids sense remei? Formular-me aquesta pregunta potser sigui un indicador de no ser-ho.