Molts, però no tots, volen que Espanya surti de la crisi per poder tornar a viure nivells satisfactoris de benestar. N’hi ha, però, que ja els va bé així perquè s’enriqueixen a mans plenes: «Com més maror més peix.» Amb tot, no s’extirpa allò que va provocar el problema i, per tant, la solució és fictícia, i potser impossible. S’intenta tot: polítiques de retallades i d’austeritat, increment d’impostos, reduir les autonomiesa la insignificança, centralitzar el poder, governar el país mitjançant decrets lleis continus, salvació impúdica de bancs, submissió als dictats alemanys, plans estratègics, projectes nous d’una ocupació incapaços d’aturar l’increment de l’atur... Res no apunta al nucli de la qüestió.
La malaltia d’Espanya té dos noms: avarícia i enveja. Els monjos antics, començant per Evagri Pòntic i Joan Cassià, anomenaven l’avarícia amb una paraula grega, philargyria, que es tradueix per «amor a l’or», «amor als diners». Aquest amor, concretat clarament en Marc Tourneuil, protagonista de la pel·lícula El capital de Costa-Gavras, ha provocat una allau de despropòsits que ens han conduït a la situació actual. Ara, en comptes d’aprendre la lliçó, l’amor als diners continua guiant la recerca de solucions, amb la política de salvar bancs abans que salvar persones i posant l’accent en el deute espanyol, que paguem tots, en comptes de castigar els autèntics culpables del desastre, que gaudeixen d’indemnitzacions sucoses. Però, compte! L’avarícia pot arrelar en totes les persones, riques o pobres, tot i que les conseqüències socials no són les mateixes. D’evasió d’impostos i de corrupció n’hi ha a tots els nivells. Molts es queixen només dels que roben més que ells. I aquí apareix l’enveja, sempre subtil. Si el meu veí té un mòbil de cinquena generació, jo no puc ser menys. Me l’he de comprar. Si algunes ciutats tenen estació d’AVE, nosaltres també, encara que no s’utilitzi. Si altres tenen aeroport, nosaltres també, encara que no hi hagi passatgers. Si hi ha regions que tenen llengua pròpia, la perseguim i així estem en empat. Si es demana autonomia, es dóna cafè per a tots i s’inventen himnes i banderes. Ho va dir Luis Racionero, quan li van preguntar què l’ofenia tant d’Espanya: «L’enveja, l’enveja, l’enveja! És el nostre defecte estrella. Igual que els anglesos són hipòcrites, els francesos vanitosos i els alemanys disciplinats, l’espanyol porta l’enveja al genoma.» El que és important no és saber què vull, sinó tenir tant com els altres, encara que no ho necessiti ni sigui econòmicament i socialment viable. Mentre l’avarícia i l’enveja campin al seu aire, continuarem en un cul-de-sac. Els diagnòstics dominants fallen. Les solucions, també.
