Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Don Quixot s’enfronta a uns molins de vent perquè creu que són gegants, als quals ha de reduir amb la seva valentia de cavaller i amb la punta acerada de la llança. L’hidalgo famós pateix la pèrdua del sentit de la realitat, a la qual Sancho Pança el vol tornar només dient les coses pel seu nom. No serveix de res. Queda malferit i sense llança. La novel·la de Cervantes gaudeix avui d’actualitat màxima. Personatges importants de les diferents àrees socials, polítiques, econòmiques... segueixen, sense parpellejar, la dinàmica quixotesca d’allunyar-se de la realitat, bé distorsionant-la, o bé negant-la. Hi ha, també, una altra fórmula que cada vegada s’utilitza més: construir un discurs amb l’intent de crear una realitat abans inexistent. La desconnexió amb la realitat comporta conseqüències greus en tots els ordres.

Malparats i sense llança ens quedem en el camp de l’economia per la pèrdua de contacte amb la realitat de la qual fa gala el president Zapatero. Primer, va distorsionar els fets quan els va reduir a una mera desacceleració econòmica. Després, es va envalentir enfront dels molins de vent i va proclamar que Espanya es troba a la Champions League de l’economia. Més tard va dir que havíem superat Itàlia. Els següents van ser França i Alemanya. Una vanitat cega, incapaç de veure el creixement exponencial del nombre d’aturats. Quan no es diagnostica bé la situació, les mesures que es prenen serveixen de ben poc, fins i tot poden ser contraproduents. Gairebé tot el que ha fet el Govern han estat maniobres de distracció, alimentades d’un populisme barat i inconsistent. La seva incapacitat genera molt sofriment a les capes més pobres de la societat i desconfiança en el lideratge polític. Els càlculs electorals pesen massa. Els sindicats compaginen l’immobilisme amb la fidelitat al partit governant, i s’allunyen del sentit autèntic i la finalitat: el benestar dels treballadors. Qui mira la realitat des de l’engany i la ficció és sacsejat sense pietat per les aspes del molí. De poc serveixen la sensatesa i les paraules de l’escuder. Fins i tot, Felipe González ha de recordar a Zapatero que ell va haver de suportar dues vagues generals.
 
Els exemples es poden multiplicar. Quan Saura titlla d’«impecable» l’operatiu de la tragèdia d’Horta de Sant Joan, que es va cobrar la vida de cinc bombers, mostra una desconnexió escandalosa amb la realitat dels fets. El mateix Boada, explicant el país de les meravelles d’una Catalunya nevada, obeeix al mateix tic de pèrdua de contacte amb la realitat. Si no es fa una anàlisi rigorosa i sincera, les solucions, si no és per casualitat, no seran mai encertades. L’actitud enfront del món real que no es nodreix d’acceptació i humilitat acostuma a conduir cap a la catàstrofe.
 
Hi ha una altra manera de viure la realitat, que consisteix a fabricar-la des dels despatxos. El discurs, el relat o la narració no sorgeixen dels fets, sinó que aquests són creats per aquells. La teoria del villarato respon a aquest principi. L’objectiu és corrompre la trajectòria esportiva del Barça de les sis copes, truncar-ne els èxits i catapultar el R. Madrid al lideratge al marge dels camps de joc i així justificar la megalòmana inversió de Florentino. Maniobra bruta que ha anat calant. Proclamar una mentida de manera reiterada li dóna aires de veritat. Guardiola va ser ben clar sobre la targeta vermella: «L’àrbitre i l’assistent menteixen i ho saben.» Una societat, basada en la mentida, fa olor de podrit.
 
CC 1.592, 25.03.2010