A la Bíblia, quan una persona rep una missió nova, una identitat renovada o estableix una aliança especial amb Déu, sovint canvia de nom. No passa sempre, però sí en moments decisius. Abram passa a dir-se Abraham; Jacob serà Israel; i Simó es converteix en Pere, la “pedra” sobre la qual Jesús edificarà la seva Església. Aquesta pràctica continua viva encara avui en alguns monestirs i congregacions religioses. També els papes, quan són elegits, escullen un nou nom seguint aquest simbolisme bíblic.
Jorge Bergoglio va adoptar el nom de Francesc. Resultava fàcil reconèixer en moltes de les seves decisions i escrits —com Laudato si’ o Fratelli tutti— l’empremta espiritual del “poverello” d’Assís. Robert Francis Prevost, elegit pontífex el 8 de maig de 2025, va prendre el nom de Lleó XIV. Dos dies després, davant el Col·legi Cardenalici, va explicar la raó principal d’aquesta elecció: així com León XIII va afrontar la qüestió social en el context de la primera revolució industrial mitjançant l’encíclica Rerum novarum, avui l’Església ha de respondre a una altra gran transformació històrica marcada per la intel·ligència artificial i per nous desafiaments relacionats amb la dignitat humana, la justícia i el treball.
La recent encíclica Magnifica Humanitas apareix ja com una primera concreció d’aquesta orientació. També les seves constants crides a favor d’una “pau desarmada i desarmant” revelen una mateixa preocupació de fons: protegir la dignitat humana, especialment la dels pobres, els descartats i aquells que pateixen les conseqüències dels conflictes socials i bèl·lics.
Lleó XIV té clar que “la decisió sobre la intel·ligència artificial no tracta sobre el futur dels algoritmes, sinó sobre quina visió de la humanitat decidim construir”. Si Lleó XIII va posar al centre la situació dels obrers, Lleó XIV posa ara el focus en la custòdia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial. Com a matemàtic i teòleg, no contempla la tecnologia com un simple entreteniment científic, sinó des de les seves conseqüències humanes i socials. El progrés tècnic no pot sacrificar la dignitat, la vida ni el bé comú en nom del poder, del benefici o de l’eficiència.
Les possibilitats de la intel·ligència artificial són immenses, però també ho són els seus riscos. Existeix el perill de reduir les persones a dades, perfils o càlculs estadístics. A més, el desenvolupament tecnològic, concentrat en bona part en mans privades, pot provocar un impacte social fins i tot superior al produït per la industrialització. Sense criteris ètics sòlids, la tecnocràcia pot arribar a ser profundament deshumanitzadora.
Els canvis actuals assoleixen una magnitud i una velocitat tan grans que, sovint, costa imaginar cap a on ens condueixen. No només són transformacions profundes, sinó accelerades fins al punt d’impedir la reflexió serena i la capacitat de reacció. Lluís Duch parlava a Vida cotidiana y velocidad de la “síndrome de la pressa”, una dinàmica que acaba buidant de profunditat l’experiència humana. I, malgrat això, continuem avançant a un ritme que ens desborda.
No es tracta de condemnar la tecnologia, sinó de discernir com posar-la veritablement al servei de la persona i del bé comú. La dignitat humana no és negociable. Ha de ser sempre reconeguda i respectada. Aquí rau el nucli de l’Evangeli i també el gran desafiament del nostre temps. La veu profètica de Lleó XIV ho vol recordar precisament quan el futur sembla avançar més de pressa que la nostra consciència.
