Dos genis parlen sobre la guerra

«De quina manera la humanitat es podria alliberar de les amenaces de la guerra?» Milions de persones es formulen avui aquesta qüestió. Llegim aquesta pregunta en una carta, escrita a Caputh (Postdam), el 30 de juliol del 1932. El seu autor és un geni científic i un pacifista actiu fins a la medul·la. Es tracta d’Albert Einstein. La Societat de Nacions i el seu

Institut Internacional per a la Cooperació Intel·lectual amb seu a París li va proposar que analitzés un problema lliurement escollit per ell amb una persona de la seva elecció, en el marc d’un intercanvi lliure d’opinions. Einstein va triar un altre geni, Sigmund Freud. Tots dos eren jueus. Tots dos es van exiliar a causa de Hitler. S’havien trobat abans, el 1927, i tenien una bona relació. Freud ho recorda dient amb ironia: «Entén de psicologia como jo de física, de manera que la nostra conversa va ser molt agradable.» Les dues cartes originen el llibre ¿Por qué la guerra? Judith Butler les comenta en el seu: La força de la no-violència.

Einstein propugna la creació d’una autoritat legislativa i judicial per a la solució de tots els conflictes que sorgeixin entre els estats. Calen dos elements: dret i força. Difícil, el primer; el segon, encara més. Després de constatar els fracassos al llarg de la història, conclou que hi ha grans forces psicològiques que paralitzen aquests esforços. Per això escull Freud com a interlocutor. Afegeix una altra pregunta: «És possible dirigir el desenvolupament psíquic dels éssers humans de manera que aquests es tornin més resistents a la psicosi de l’odi i de la destrucció?» Freud, des de Viena, li envia la seva resposta el setembre del 1932. Freud considera que el poder, en aquest cas, ja no és força sinó violència. Tradicionalment els conflictes s’han resolt a través de la violència. Aprofundeix sobre el psiquisme humà i sobre les pulsions instintives: l’eros, que uneix, i thanatos, que separa. Conclou que «l’actitud cultural i el temor fundat a les conseqüències de la guerra futura» siguin un motiu d’esperança, però no sap endevinar com s’aconseguirà aquest fi. Dues cartes antològiques per reflexionar.