Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Hi ha frases que resulten difícils d’oblidar. Una d’elles la va pronunciar el magistrat Daniel de Alfonso, director de l’oficina Antifrau: «Els hem destrossat el sistema sanitari.» En el context de les converses enregistrades i de les reunions de grups especialitzats a combatre la independència, seria ingenu reduir l’actuació a l’àmbit sanitari. Hi ha indicis de moltes altres destrosses, un dels més importants afecta el sistema educatiu. Aquests plans i aquestes conspiracions compten amb uns protagonistes i uns col·laboradors. La història dels pobles dominats reflecteix una constant. Els opressors sempre compten amb l’ajuda d’un sector de dominats que veuen més futur en el fet de plegar-se al poder que a resistir-s’hi. Sacrificar els seus és més fàcil que posar-s’hi al seu costat. Comportaments d’aquest tipus impedeixen els canvis i mantenen l’statu quo per temps indefinit, tot i que no sempre triomfen.

Tres mesures han estat destinades a la destrucció del sistema educatiu català, com míssils dirigits a la línia de flotació. La primera: l’atac directe a la immersió lingüística. Fins i tot es va crear un partit amb aquest objectiu principal tot i que actualment s’ha obert a altres perspectives més generals, sense abandonar la seva determinació en aquest punt. Crear dues línies lingüístiques per fracturar la societat. Abans ja s’havia trencat la unitat lingüística entre el valencià i el català en els estaments oficials de l’Estat, malgrat que el diccionari normatiu valencià sosté el contrari. Dividir per afeblir. S’incentiva amb 6.000 euros les famílies per anar a una escola privada en castellà. Ara per ara, l’aposta compta amb una acollida poc significativa. La motivació de Wert com la LOMCE, expressada sense pudor al Parlament espanyol: «El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans.» Les lleis generals de l’educació acostumen a estar al servei dels partits que regenten el poder polític. Per això, no s’ha arribat a cap consens. La dreta s’identifica més amb aquesta primera mesura. L’esquerra liderarà millor la següent.

La segona: l’atac al model específic català, segons el qual la societat civil es mostra activa i compromesa amb el bé comú i en col·laboració amb el servei públic, com afirma Helena Ris, quan descriu el sistema sanitari. Hi ha en joc l’escola concertada i la capacitat d’elecció dels pares. La llibertat a Catalunya, compatible amb un sentit de solidaritat profund, ha estat la font del seu engrandiment al llarg de la història. El sistema econòmic, cultural i industrial, en són una prova. El model únic, fos privat o públic, implicaria una mutilació de conseqüències greus. Una ILP recent i certs moviments apunten a negar l’entranya de la iniciativa social. El model mixt té un dinamisme més gran.

La tercera: seleccionar fets concrets, destacar-ne la dimensió problemàtica i elevar-los després a fenòmens exclusius de l’àmbit català. En aquesta línia, també es poden apuntar els bloquejos legals, creació sistemàtica d’obstacles, etc. Un a un semblen poca cosa, però junts resulten profundament destructius.