El debat sobre els horaris comercials ha obert un capítol nou en saber-se la intenció del govern de l’Estat d’ampliar-lo notablement juntament amb l’entrada en vigor a Madrid de la Llei de Dinamització de l’Activitat Comercial que permet obrir els comerços 24 hores els 365 dies de l’any. És desitjable que sigui així? Augmentaran els llocs de treball? Quin model social i econòmic hi ha rere aquesta mesura? Es tracta d’una iniciativa per pal·liar els efectes devastadors de la crisi? Quina acollida té entre el públic? Es tracta d’una jugada d’anticipació d’Esperanza Aguirre per deixar enrere Mariano Rajoy? Representa el triomf de les tesis neoliberals capitalistes més descarnades davant altres consideracions socials? El fet que no sigui una obligació sinó una possibilitat, justifica aquest nou plantejament?
A primera vista, una obertura total de comerços sense límit horari té atractiu. Davant de la mínima necessitat, n’hi ha prou de sortir al carrer per satisfer-la al moment. Tot allò que no s’ha pogut fer entre setmana, el diumenge ofereix una nova oportunitat. Quin inconvenient hi ha a tenir més llibertat?
Una reflexió serena permet descobrir que hi ha altres valors en joc. S’aplica la llibertat horària només en l’àmbit del comerç. Per què no s’amplia a tot? Per exemple, administracions públiques i oficines bancàries, moltes de les quals no obren ni tan sols a la tarda dels dies feiners. Es parla de conciliar la feina amb la vida familiar. Aquesta mesura hi va frontalment en contra. Hi haurà més gent que haurà d’estar fora de casa per fer el nou horari i les dificultats seran més grans per concentrar els membres d’una família per al dinar o l’oci. L’imperi de l’economia com a valor últim de totes les decisions. S’observa als horaris dels partits de futbol, on els socis que van al camp i els petits no compten per a res. La dictadura de les cadenes de televisió és evident. Els clubs la pateixen, però callen per no perdre didivends. Aquestes mesures apunten cap a aquesta línia marcada per criteris econòmics. Els petits comerços no poden competir amb les gran superfícies. El temps dirà si van tancant. Si això passa, les ciutats arribaran a ser més inhòspites, tristes i insegures. Els aparadors avui alegren els carrers, creen espais més grans de seguretat i afavoreixen la proximitat entre l’oferta i la demanda. Està en joc el model de ciutat i l’estil de convivència social.
Quan el tercer manament de la llei de Déu parla de santificar les festes, té dos sentits: que la persona tingui possibilitats per alimentar l’esperit en la pregària personal i comunitària i que pugui gaudir d’un temps setmanal de repòs davant d’una jornada que en aquella època podia ser de moltes hores durant sis dies la setmana. La industrialització, en les seves primeres fases, exigia dels treballadors uns horaris draconians. Aquest manament no vol només protegir el culte diví els dies festius, sinó defensar els treballadors contra l’explotació sense consciència a què es podien veure sotmesos.
Les postures extremes davant d’aquest tema, tot o res, no ajuden a articular una societat complexa com la nostra. Cal buscar fórmules que compaginin serveis i necessitats. Els diners són importants, però ho són molt més el bé i la dignitat de les persones. L’afany de diners ens ha dut a la situació catastròfica que vivim. En nom de la llibertat es pot esclavitzar moltes persones.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.