La grua principal de la Sagrada Família desplaça lentament una peça d’onze tones de pes, corresponent al braç superior de la creu, fins a encaixar-la amb total exactitud. En aquell moment es culmina la torre de Jesús, que arriba als 172,5 metres, convertint la basílica en l’església més alta del món. Les dades tècniques i les precisions arquitectòniques són una meravella. No són el més important, però fan possible el símbol. Em trobo a la plaça i, poc abans, he participat en una eucaristia presidida pel cardenal Juan José Omella, en la qual hem pregat per la pau del món. Unes quantes ambulàncies i vehicles, carregats de medicaments, partiran cap a Ucraïna, mobilitzats per la Fundació Santa Clara, que dirigeix sor Lucía Caram. El calendari marca divendres, 20 de febrer. La benedicció de les ambulàncies es produeix gairebé de manera simultània amb l’operació arquitectònica de coronar la torre de Jesús.
La creu de la basílica s’uneix així, en aquell mateix acte, a les creus provocades per la guerra i la violència. La Caravana de la Bondat que parteix cap al centre d’Europa és una resposta concreta per mitigar el dolor de tants ferits als camps de combat o per la metralla dels drons mortífers. Cal mantenir sempre presents aquestes dues dimensions. La bellesa del temple no es desentén dels crits i sofriments de la història. La mort de Jesús s’uneix místicament a la de centenars de milers de persones, víctimes de l’ambició de governants sense escrúpols, que dicten la guerra sense importar-los el preu que se’n paga. Sovint, la narrativa periodística d’aquell dia s’ha centrat només en l’arquitectura. Perdre la referència de la Caravana de la Bondat implica desposseir el símbol d’una part essencial de la seva força.
Per interpretar més a fons el sentit de la creu cal obrir-se als textos bíblics que la il·luminen. Jesús va dir a Nicodem: «Tal com Moisès va aixecar la serp al desert, així cal que sigui enlairat el Fill de l’home, perquè tot aquell qui creu en ell tingui vida eterna». La serp de bronze que Moisès va construir i va elevar en un pal guarien tots aquells que havien rebut la mossegada verinosa i la miraven amb fe. Adreçar avui la mirada a la creu que corona la torre més alta no és contemplar una ostentació de poder, sinó demanar la curació de les mossegades verinoses que rebem al llarg de la vida. Jesús havia dit també: «Quan sigui enlairat de la terra, atrauré tothom cap a mi».
Quan la creu s’il·lumini a la nit, la llum brollarà del seu propi interior. Es tracta d’il·luminar la vida de les persones que pateixen, de guarir les nostres ferides, de viure amb audàcia la dinàmica de l’evangeli, de conrear l’esperança en els valors del Regne i de convertir l’amor en la força principal de la nostra existència. La creu expressa, en essència, estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a un mateix. Quan Antoni Gaudí va somiar la Sagrada Família, potser la seva realització era tècnicament impossible. Tanmateix, els arquitectes confien que, en algun moment de la història, el somni impossible pugui fer-se realitat. La creu ens ho recorda. ¿Pot arribar un dia en què la pau sigui possible?
