Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Reduir la complexitat real a etiquetes simplistes, a estereotips prefabricats, constitueix una amenaça a la convivència entre les persones. Construir estereotips proporciona poder a qui ho fa, però fa mal al receptor que es creu injustament tractat, perquè qualsevol home o dona és sempre més que les etiquetes que li poden penjar. Representen, sovint, una ferida a la seva dignitat, a les seves possibilitats de canvi i millora, a la riquesa de la seva complexitat. Una societat que basa les seves relacions en patrons rígids i inflexibles falta a la veritat i impossibilita el diàleg i la comprensió mútua. En l’estereotip, hi acostuma a haver gairebé sempre alguna cosa veritable, però sovint es construeix per perjudicar els adversaris, per explotar-los des de la perspectiva política, social, econòmica. Una cosa pitjor que eliminar la realitat és distorsionar-la.
 
Polònia, programa satíric famós de TV3, basa el seu èxit en l’explotació dels estereotips. Condiciona tant els fets, que els personatges de ficció prevalen a l’imaginari popular sobre els personatges reals que representen. Amb tot, sorgeixen uns quants interrogants. Si existeix correspondència de l’estereotip amb el personatge real, és a dir, si té una base sòlida. Pilar Rahola afirma en el seu llibre La màscara del rei Artur que el personatge d’Artur Mar en el programa «és un estereotip que es basa en una falsedat rotunda». Si l’estereotip, tot i ser demolidor, genera simpatia envers el personatge, com passa especialment amb Franco, Montilla, Acebes... Cap dels que hi surten no s’atreveix a dir res per no ser ridiculitzat en un programa futur i mostrar un tarannà democràtic de saber encaixar la sàtira. Certament, Polònia, com Crackòvia, programes de la mateixa factoria i elaborats amb els mateixos criteris, es construeixen en clau d’humor, però els efectes van més enllà.
 
Hi ha grups, amb el suport de poders mediàtics, que s’especialitzen a construir estereotips. Una persona o una institució etiquetada resulten més fàcilment controlables. A les campanyes electorals, s’aguditzen les tècniques de construcció d’estereotips.
 
En temps recents, assistim a l’aparició d’etiquetes noves: capellà pederasta, Església pederàstia... A un estereotip no s’acostuma a demanar-li que sigui veritable, sinó que funcioni socialment. N’hi ha molts d’altres: català insolidari, esquerra progressista, dreta constitucional, home culpable, dona innocent (contrapès invers a segles anteriors), Barça villarato, religió intolerància... No, no tot és tan fàcil. La realitat és molt més complexa i esquematitzar-la condueix a la distorsió.
 
Desactivar els estereotips es converteix en una tasca de titans, perquè proporcionen seguretat, control i domini sobre els altres. En definitiva, una sensació de poder, que resulta agradable a qui l’experimenta.
 
Tenir pensament propi en la voràgine mediàtica d’interessos tan diversos no està a l’abast de la majoria. Els tòpics es repeteixen acríticament, de la mateixa manera que es reenvien correus electrònics, cridaners, però no prou contrastats amb la veritat. Consumim estereotips i els divulguem sense molestar-nos a analitzar-los ni a descobrir-ne el significat autèntic.
 
Si una persona és capaç de caminar per la vida amb els ulls oberts, sense deixar-se endur pels prejudicis imperants, podrà descobrir autèntiques meravelles que li sortiran a l’encontre. En cas contrari, serà un col·leccionista d’etiquetes i es quedarà en la superfície dels esdeveniments.