Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La clepsidra és un aparell que permet mesurar el temps a través del pas que l’aigua fa d’un recipient a un altre. Aquest artifici té arrels molt antigues. La paraula que li dóna nom enfonsa l’etimologia en la llengua grega. Es tracta d’un compost de dos termes: robar i aigua. L’aigua del primer recipient no es pot aturar, sinó que de manera constant és robada pel pas del temps. La clepsidra no fa pauses, no allarga uns instants en benefici d’altres, funciona de manera implacable. El present és el pas entre el passat i el futur, entre el somni i la memòria. Tan actual com fugisser.

Encara ressonen els desitjos de felicitat d’un any nou. Encara ressona a les oïdes el so de les dotze campanades. Encara tenim al paladar el gust del raïm i del cava. Encara a la retina es conserven les imatges de la televisió. Encara se sent l’escalf de les abraçades. Encara torna al cor el murmuri de les pregàries. Encara el dolor, la soledat, la fam continuen presents en la vida de moltes persones, que miren la festa dels altres des de la llunyania de l’exclusió i la pobresa. A partir del primer segon de l’any nou, la clepsidra del 2017 ha començat a funcionar.

Aquest artilugi marca el temps del cronos. Un segon és igual a un altre segon. Un minut és igual a un altre minut. Una hora és igual a una altra. Un dia té 24 hores. Mesura objectiva, neutra, del temps que passa per a tots. Concentra el seu objectiu en la quantitat.

Som les persones les que omplim de contingut i significat el temps del cronos per convertir-lo en temps del kairós. Aquí és on apareixen les diferències qualitatives. Kanji Watanabe, protagonista de la pel·lícula Ikiru (Viure) d’Akira Kurosawa (1952) viu amb més plenitud els darrers sis mesos de la seva vida que les desenes d’anys que els precedeixen. Abans havia viscut com un autòmata, com un ésser mecànic, adormit, sense consciència. Durant els darrers mesos, coneixedor d’una malaltia mortal que l’afligeix, omple de sentit el projecte de la seva vida i mor en pau. El ritme cronològic de la clepsidra roba el temps que s’esfuma instant rere instant. El kairós, la plenitud, el significat... depèn de nosaltres. Les línies del pentagrama són iguals en totes les partitures, però en algunes la música és mediocre i en altres la simfonia és sublim.

Amb els progressos tècnics, existeix l’ambició de prolongar la vida fins a edats longeves. Sempre el cronos... El pas a la plenitud va en una altra direcció: viure una vida amb densitat i sentit. Els místics no temen la brevetat de la vida, sinó la insignificança. Els místics saben que la màxima expressió de la seva existència s’aconsegueix a través de l’amor. Sant Joan de la Creu ho recorda: «Mi alma se ha empleado, y todo mi caudal, en su servicio; ya no guardo ganado, ni ya tengo otro oficio, que ya solo en amar es mi ejercicio.»

La clepsidra et pot robar l’aigua del temps, però mai el valor de l’eternitat.