Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El Palau Robert acull des del 22 d’octubre de 2009 fins al 31 de gener de 2010 l’exposició Religió, llengua, cultura a Catalunya. L’entramat de la religió, la llengua i la cultura és molt més profund del que podria imaginar-se en un primer cop d’ull, més encara en una nació sense Estat com Catalunya. L’exposició, impulsada per la Direcció General d’Afers Religiosos, dirigida pel comissari Joan Bada i inaugurada pel vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, es mou en un clarobscur de la comunicació.

Clar, per què? L’exposició, circumscrita a Catalunya, afronta un tema sensible, estudia les implicacions entre la religió, la llengua i la cultura, ens mostra la riquesa de les seves interaccions, traça un mapa de la presència de les diferents religions així com una cronologia de la seva arribada al país, recull objectes significatius, alguns de gran valor, està dissenyada amb modernitat i elegància, afavoreix la reflexió d’un tema candent, es distribueix pedagògicament en cinc àmbits, presenta tant les antigues com noves religions, reflecteix el seu impacte en l’anomenada religiositat popular. Representa un tast del tema. La superfície és més aviat petita i en no massa temps se la pot veure sense presses. És important observar la diversitat religiosa i afavorir-ne la convivència.
Obscur, per què? Josep-Lluís Carod-Rovira afirma en el text de presentació que “ningú no té l’exclusiva de la llengua i la cultura catalanes”. Personalment hi estic d’acord, així com m’imagino que tothom pot coincidir en aquest pensament. Tant el seu discurs com alguna publicitat, en silenciar el paper del cristianisme, i més en concret de l’Església catòlica, pot conduir a l’engany. Dins de la diversitat no tothom té el mateix pes. El taoisme, implantat a casa nostra fa nou anys, o el sikhisme, implantat fa 19 anys, per citar dos casos, mereixen tot el respecte i contribueixen a la diversitat religiosa de Catalunya, però el seu pes en la llengua i cultura catalanes són pràcticament insignificants. El cristianisme estava arrelat al territori molts segles abans que Catalunya tingués expressió política diferenciada i molts segles abans que sorgís la llengua catalana. Els textos més antics en aquesta llengua tenen el segell cristià. La igualtat de drets no s’ha de traduir en equiparació a tots els efectes, com succeeix en el camp de la política o de l’esport. La multireligiositat no ha d’amagar la realitat com la multiculturalitat no pot equiparar el tagalo o l’urdú al català.