Se n’acostuma a parlar poc, però la relació que cada persona té amb el buit és tant determinant com, sovint, inconscient. La sensació del buit es fa gairebé insuportable. Poques persones gosen mirar-lo de front. Adonar-se de la seva existència esdevé un primer pas necessari, imprescindible. Els seus mecanismes impedeixen ser-ne conscients. Perquè, quan s’experimenta el buit, immediatament es disparen reaccions encaminades a emplenar-lo per tal de no sentir-lo.
Cadascú té la seva manera de fer-ho. La dispersió, l’acció compulsiva, l’activitat frenètica, la narcotització mitjançant la televisió o les novel·les, el retorn a la superficialitat... serveixen per deixar-lo de sentir. Jordi Carballido, psicòleg especialista en obesitat, denuncia el «menjar com a consol de buits, mancances, frustracions» (La Vanguardia, «La Contra», 12.9.2009). En la mateixa entrevista, afirma sobre les dietes: «La gent paga per les dreceres enganyoses: prefereix enganyar-se a curar-se». Carballido es concentra en el menjar, però hi ha tants camins per emplenar el buit existencial! Per altra banda, l’autoengany és crònic.
Fa uns anys, residint a Itàlia, vaig conèixer uns esquemes xamànics d’interpretació de la realitat, provinents d’Amèrica, que superposaven la cosmologia, l’antropologia i la teologia. Al lloc del buit, hi conflueixen el sexe i Déu. No és possible que la relació amb aquestes tres realitats sigui gairebé la mateixa, si més no analògicament? Qui fuig del buit, no està impedint la seva trobada amb Déu? Si una persona viu el sexe com a repressió, pot tenir una experiència amorosa de Déu? Déu i el sexe, no poden ser coartades per evitar el buit?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.