Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Manuel Milián Mestre va afirmar en una entrevista concedida a elnacional.cat (19 d’agost del 2019): «Jo crec que per resoldre un gran problema s’ha de seure a la taula amb qui sigui, amb Satanàs en persona si convé.» Un criteri clar i sense floritures. Aquest polític eminent, fundador del partit Alianza Popular, reconvertit posteriorment en el PP, es referia a la qüestió catalana, vessant independentista inclosa. Limitar els continguts del diàleg al que és políticament correcte implica en el fons la negació. En aquests últims anys s’ha parlat amb relativa freqüència de diàleg, però sense el mínim convenciment. La famosa Operació Diàleg, activada a finals del 2016, va acabar amb un gran desengany, perquè no va passar mai d’un mer exercici de màrqueting i publicitat. Si no es busca el win-win, l’acord i la satisfacció mútues, queda com alternativa la negació que cronifica els problemes. La polarització no resol res. Potser amaga la voluntat de destruir l’adversari o, com a mínim, reprimir-lo fins a domesticar-lo.

El criteri de «seure a la taula amb qui sigui» va ser practicat, no sense reserves i en sordina, fa més de quaranta anys. Es van aconseguir uns grans resultats tal com estava el panorama, tot i que insuficients. Amb tot, avui estem més a prop de perdre els avenços obtinguts, malgrat els seus límits, que d’aprofundir en l’exercici democràtic dels drets recuperats.

Per què el diàleg de veritat avui és inviable? Perquè falten líders que sàpiguen surfejar per sobre de les pressions de grup i no siguin esclaus de les forces mediàtiques. Molts governants estan presos per les crítiques dels seus oponents i no s’atreveixen a tenir un discurs propi. Busquen més l’aplaudiment que la veritat. Sempre qui gaudeix de més poder té més responsabilitat. No confonguem diàleg amb decisions. Per això, un diàleg que tingui límits de contingut o temes tabú no mereix el nom de diàleg. Quan no es busca entendre l’interlocutor, un deixa d’entendre’s a ell mateix.